Cridar “Visca Catalunya lliure!” o “Visca Ucraïna lliure!” és el mateix. Però ens costa molt, molt adonar-nos-en. A Catalunya hem estat i som encara força solidaris amb els exiliats i refugiats ucraïnesos. Tanmateix, la guerra d’Ucraïna -que acaba d’entrar en el seu segon any- ens agafa lluny i ens va gran.
Però no ens traumatitzem, pitjor ho té Alemanya, per exemple, a la qual aquesta guerra quasi mundial està qüestionant profundament les bases de la seva democràcia pacifista i de la seva negació sincera de tot el que pugui apropar-se al militarisme o al nazisme.
Nosaltres som també, com Alemanya, una nació sense exèrcit. Bé, Alemanya té una cosa que es diu “Bundeswehr” o “Defensa Federal”, però és un exèrcit petitó i tronadet, res a veure amb el que li tocaria tenir a una gran potència.
A Catalunya no tenim ni tan sols una idea d’exèrcit, entre altres coses, perquè fa segles que no hi ha exèrcit català i l’únic exèrcit que coneixem és l’ocupant, el colonial, un exèrcit castellà inoperant que només serveix per controlar les colònies. Vegem, si no, el patètic cas dels tancs Leopard en estat lamentable, el submarí que no sura i tantes altres misèries militars. L’exèrcit castellà és com els trens de la Renfe, no passa pels túnels, no funciona, només és útil i eficaç contra el seu propi país o contra els territoris ocupats i dominats. És un exèrcit de broma, amb infinitament menys capacitat militar, per posar un exemple, que el del Marroc. I no ho dic per dir-ho, sinó perquè això ja es veurà algun dia…
Tanmateix, tinguem o no exèrcit català, estem en guerra amb Rússia.
I tenim germans i germanes, a Ucraïna, que lluiten i moren per nosaltres. Lluiten i moren contra un Putin que si no fos per ells, per tots els herois ucraïnesos, pels Estats Units i per la Gran Bretanya, ja el tindríem a les portes de casa. Si fos per França, Alemanya o Espanya o Brussel·les, Putin ja s’hauria menjat Ucraïna sencera i mitja Europa o Europa sencera.
Una vegada més, Europa es defensa des dels Estats Units i des de Gran Bretanya, a més de la frontera de guerra, com Ucraïna, Polònia o els països bàltics i escandinaus.
No és “la seva” guerra, és “la nostra guerra”.
Ucraïna és la Catalunya de l’est, amb una història molt diferent, però també amb innegables trets comuns. De la mateixa manera que Castella és la Rússia de l’oest, imperial, improductiva, abusiva, extractiva, colonial, violenta.
Estem situats als extrems d’Europa, ucraïnesos i catalans, davant les urpes de dos imperis cruels i en decadència. Dos imperis que moriran matant, Rússia i Castella.
Per això, cridar “Visca Ucraïna lliure” és exactament el mateix que cridar “Visca Catalunya lliure”. És la mateixa llibertat, enfrontada a tiranies diferents, sí, però amb molts, molts paral·lelismes.
És fonamental, per entendre el que ens hi juguem, el llibre del danès Per Nyholm, “De viatge pel país de la sang” (Saldonar), o el d’un altre danès, Matt Qvortrup, “I want to break free” (Manchester University Press).
Ucraïna no ens és aliena en absolut. La seva guerra és la nostra, la que un dia haurem de fer, ens agradi més o menys admetre-ho, una guerra que pot tenir moltes formes, però que no deixarà de ser una guerra. De fet, ja és això, l’únic que sense tancs ni bombes, de moment. I per fer bé una guerra, a més de tenir alguna cosa semblant a un exèrcit i forjar una moral de victòria, el primer que cal és llegir llibres sobre la guerra i aprendre de què va, després de segles i segles de rendició i submissió.
A Ucraïna, la lliçó és claríssima, si la volem aprendre: ni s’han rendit ni es rendiran davant Rússia, que semblava ser la segona potència militar del món. Paguen un preu altíssim, brutal, sí, però ja formen part d’Occident, cosa que fa uns anys no estava gens clar. Ja han començat a guanyar…
Val la pena? Sens dubte. Abans europeus que russos, sí. Traduït al nostre petit món, que confon pacifisme o “semenfotisme” amb covardia: abans europeus que castellans.

