La primera setmana de Trump a la Casa Blanca ha marcat un camí de ruptura amb el món que, en la pràctica, significa l’adeu definitiu a l’hegemonia i l’inici de la centúria xinesa. Els Estats Units han entrat en una fase de confrontació amb els països llatinoamericans pel seu programa de deportacions que farà virar tot el continent encara més cap a Beijing. Els escarafalls intimidatoris del president no poden amagar la veritat innegable: sols poden ser forts amb els febles. Els Estats Units ja no tenen ni recursos ni capacitat per intimidar els seus rivals. Sols poden intentar fer-nos por als seus aliats.
A més, el ridícul fet pels magnats de Silicon Valley aquesta setmana ha sigut l’epitafi definitiu d’aquells que pretenien sostenir el mantra de la superioritat tecnològica americana. Com era de preveure, les sancions contra la Xina per impedir el desenvolupament de la seva indústria de xips sols han servit com al·licient perquè milloren l’eficiència dels seus productes. La societat nord-americana entra acceleradament al malson de ser un país decadent que s’ha d’enfrontar a un enemic superior tecnològicament. Una psicosi que conegueren durant l’inici de la guerra freda després del llançament de l’Sputnik i comportà l’aparició del gènere de pel·lícules fantàstiques d’invasions marcianes.
Aquella crisi de consciència motivà l’aprovació de la National Defense Education Act per Eisenhower, una massiva inversió en educació que permeté a la generació de baby-boomers accedir fàcilment a la universitat. Fou una època d’expansió del govern federal, que invertí en infraestructures, augmentà la despesa pública, la pressió fiscal, el deute i els dèficits pressupostaris. Un model de creixement keynesià que entrà en crisi per culpa de la gegantesca factura de la guerra de Vietnam, que acabà forçant la no convertibilitat del dòlar en or i l’enfonsament del sistema de Bretton Woods. Tanmateix, com la por a la superioritat soviètica semblava conjurada per sempre, la dècada dels vuitanta iniciaren el replegament de l’administració federal i la cessió del lideratge de la nació a la seva classe industrial.
Se suposava que l’administració era incapaç de prendre decisions correctes, perquè era una entitat aliena al mercat que, en la pràctica, distorsionava el seu funcionament i generava ineficiències. Sols els actors privats, les empreses, podien processar la informació que emetien els preus i adaptar-se adequadament per prendre decisions que maximitzaren l’eficiència del sistema, perquè sols ells podien ajustar-se a un càlcul de costos i beneficis. Per altra part, el mercat generava innovació gràcies a la competència. La teoria de la mà invisible ens explicava que, en un mercat perfectament competitiu, les empreses es veien obligades a oferir millors productes a preus més econòmics per guanyar quota de mercat i això impulsava l’eficiència en la gestió de recursos i com ha resultat global teníem que el país era més ric i pròsper.
Aquest credo difós pels economistes durant els últims cinquanta anys de forma incansable mai no va convèncer els historiadors. Quan havíem d’estudiar casos reals de grans períodes d’innovació tècnica o creixement de les economies nacionals, sempre topàvem amb l’Estat, la guerra i el domini militar. El lliure comerç mai no havia interpretat el paper que ens deien els nostres experts i, per aquesta raó, els historiadors sabíem des de fa més de vint anys que avui ens trobaríem a l’escenari on ens trobem ara. Podem anticipar el futur perquè coneixem el passat i sabem com funciona el món. Unes competències totalment desconegudes pels politòlegs i economistes que hem posat a les sales de comandament i que són els principals responsables del desastre, malgrat que mai ho confessaran ni demanaran perdó als seus conciutadans.
Les raons del desgavell provocat per l’aplicació d’aquests mantres són fàcils d’entendre i tots hem patit el seu desajust amb la realitat. En primer lloc, aquests principis funcionen en situacions de mercats plenament competitius; però no totes les situacions socials funcionen amb la lògica econòmica del mercat: l’organització dels exèrcits, la diplomàcia, el sistema de justícia, les relacions familiars, l’educació, la sanitat, els espais naturals, el patrimoni històric, les activitats artístiques, la religió… si intentem que funcionen sota les regles dels mercats, destruïm tots els béns públics i creem situacions plenes d’incentius perversos que acaben per convertir la nostra societat en un malson darwinista.
Malauradament, l’extensió de la dinàmica consumista de l’Homo economicus a tots els àmbits de la nostra vida ens ha fet més individualistes, insolidaris, materialistes, avariciosos… ens ha convertit en pitjors persones i ha fet les nostres societats més disfuncionals en augmentar la proliferació de trastorns com el narcisisme patològic o construint un autèntic culte a la psicopatia. Uns mals que arriben al seu extrem als Estats Units i expliquen l’èxit popular d’un narcisista tan obscè com Donald Trump. Ell representa l’ànima del país: una ambició insaciable farcida de frustració i ira contra el món perquè mai no podrà ser Déu o, en termes freudians, el seu propi pare. A un país forjat per immigrants que volien menjar-se el món, el tema recurrent de la seva literatura i cinema és la relació amb un pare decebut pels seus fills malgrat tot el que facin.
En segon lloc, l’objectiu d’una empresa no és innovar o millorar la vida dels seus consumidors. És fer calés i és més fàcil fer-ho enganyant els clients venent productes de mala qualitat a preus elevats, fent lobby per defensar els seus interessos o treballant en mercats captius gràcies a situacions d’oligopoli o d’altes barreres d’entrada. Com és lògic, els economistes ens diran que això no són mercats perfectament competitius, però el problema és que a la realitat no n’hi ha d’aquest tipus de mercats, perquè són una construcció teòrica. Si vols evitar aquest tipus de situacions, necessites una autoritat pública, forta, independent i amb prou recursos per disciplinar i sancionar les elits econòmiques del país.
Tanmateix, encara que tinguéssim mercats plenament competitius, aquesta recepta tampoc funcionaria del tot perquè un altre dels seus pressupostos fonamentals també és fals: els éssers humans no som racionals i no decidim d’acord amb la lògica econòmica. Segons el teorema d’Arrow, el mercat és un mecanisme de decisió col·lectiva superior a la democràcia perquè agrega decisions individuals sense que una minoria imposi els seus gustos o les seves preferències a la majoria. Per tant, tots els mecanismes de presa de decisions a un sistema veritablement democràtic han d’emular el mercat. El problema és que aquest consumidor és una màquina que computa constantment els costos i beneficis de cada decisió i sempre escull maximitzant els guanys i minimitzant les pèrdues. De nou, tot el model teòric se sosté sobre fantasies: els humans encara no som un algoritme.
La majoria de les decisions les prenem segons les nostres emocions i sense tenir massa informació. Podem ser manipulats i enganyats fàcilment, podem escollir els pitjors productes per costum, per imitar els nostres ídols, per error o per plaer personal. Ens conformem sense massa problemes amb el que hi ha i no forcem a les empreses a innovar i millorar. Tot això de la sobirania del consumidor és xerrameca buida de publicitaris i cursets per a mànagers. Quan intentem prendre decisions econòmiques racionals a les nostres compres acabem esgotats: hem de superar una immensitat d’asimetries en la informació, transformar-nos en experts del producte, llegir infinites comparatives i sabem que no ens podem refiar dels venedors. És una tasca feixuga que ens drena l’energia i totes les empreses ho saben. Les demandes dels consumidors no són cap motor del progrés tecnològic.
La institució responsable de la innovació és l’Estat i, principalment, els seus exèrcits. De fet, els soviètics foren autors de grans avanços tècnics i científics, però, com no vivien a una societat capitalista amb un mercat de béns de consum, no hi havia incentius per trobar-los una utilitat civil que permetés la seva comercialització. Hi havia incentius per investigar, però no per explotar econòmicament els descobriments i, per això, quedaven relegats al sector militar o la indústria pesant. Per tant, la clau per a la innovació rau en les relacions entre el poder polític i la indústria militar d’un país, en qui té capacitat d’ordenar i manar per imposar les seves preferències a l’altre.
Als Estats Units ara mana, en veritat, Elon Musk, el principal contractor del departament de defensa. El complex industrial i militar, com va advertir Eisenhower, ha acabat per prendre el control total del país. El problema és que fa més de cinquanta anys que estafen els ciutadans. Durant mig segle han dissenyat armament ultrasofisticat per augmentar els seus marges de beneficis, mentre deslocalitzaven la producció d’elements fonamentals de les seves cadenes de subministrament a la Xina per reduir costos.
Tots els incentius econòmics de la llibertat d’empresa capitalista els han conduït a tenir un exèrcit extremadament car i fràgil. Des de la Segona Guerra Mundial no han guanyat cap enfrontament bèl·lic i des de Corea totes les seves aventures militars han acabat en desastre; però les accions de Lockheed Martin, en els seus quaranta-vuit anys a la borsa, quasi han multiplicat el seu valor per 1.000. A la Xina, al contrari, la indústria militar és propietat de l’Estat directament o indirectament i no tenen accionistes, ni reparteixen beneficis. El seu sistema d’incentius premia la resiliència: fabricar armament econòmic i funcional. No és molt difícil imaginar qui es troba en millor posició davant d’un augment de les tensions militars
