Fa exactament set anys que Catalunya perdia Muriel Casals. Catalunya, no els independentistes, ni els votants de Junts pel Sí ni els socis d’Òmnium, sinó tot un país. L’abrupta mort de Casals implicava la pèrdua d’un referent de la societat civil, una activista antifranquista, una economista sàvia i també una baula d’unió de tot el moviment independentista i de la part substancial de la societat catalana que, sigles a banda, creia en els seus drets democràtics. Les seves paraules justes, en públic i en privat, eren un fil recosidor que, desgraciadament, no hem tornat a tenir d’ençà de la seva mort.
Han passat set anys, un referèndum, presó, exili i enfrontaments dins de l’independentisme institucional i civil provocats per egos, ambicions inconfessables, rancúnies i falta de mirada llarga. Un panorama desolador que la pobra Muriel hauria patit. Però sovint penso que ella hauria estat capaç de posar pau, mirada llarga, estratègia, dolçor i fermesa alhora. Tot això el país ho va perdre aquell 14 de febrer de 2016. I de moment, no hi ha cap altra Muriel Casals.
El millor homenatge que se li podria fer, sobretot per part d’aquells que es van omplir la boca amb el seu llegat els primers mesos, és comportar-se com ho hauria fet ella, amb dignitat, fermesa i respecte per tothom, recosint ferides, fent un pas endavant o al costat si calia sense sentir ferit el seu orgull, pensant en el bé comú i no en el partit o l’ego.
Tristament, el llegat de la Muriel Casals en un moviment cívic i democràtic tan potent com l’indepenentista va camí d’esborrar-se del tot.
7
