A les darreres eleccions al Parlament de Catalunya els catalans, amb els seus vots, van fer guanyadora la formació liderada per Artur Mas, CiU. La van deixar, però, a 6 diputats de la majoria absoluta: 62 diputats dels 135 que té la cambra legislativa catalana. Dit d’una altre manera, els electors van dir-li a Artur Mas que per governar havia de pactar.
A les darreres eleccions al Congrés dels Diputats els catalans van fer costat CiU per vèncer per primer cop a la història els comicis generals a Catalunya (16 diputats). Però, ni el clima generat pel tracte discriminatori del govern central, PSOE, contra els catalans ni el suport del PP a aquesta política; ni els escarafalls impostats i les opinions d’una no majoria mediàticament sorollosa que feia sentir la seva veu com si ho fos no van impedir que els catalans continuessin apostant per les formacions d’àmbit estatal. D’aquesta manera, el PSC-PSOE va aconseguir treure 14 diputats i el PP 11. Per no viure en una il·lusió malaltissa impròpia d’una país que vol ser políticament madur és important no oblidar la següent, ja sabuda, que mai està de més recordar: a les darrera eleccions generals del 21 de novembre del 2011, a Catalunya, dels 47 diputats en joc, els catalans van decidir que socialistes i populars, és a dir, que els dos partits tant acusats de prioritzar els interessos de la resta d’Espanya per davant dels interessos d’aquest país obtinguessin més diputats (25) que la suma de CiU, ICV-EUiA i ERC a qui ningú discuteix que la seva primera opció és Catalunya, que en van obtenir 22. Vint-i-cinc diputats contra vint-i-dos; aquesta és la fotografia de Catalunya. I en el conjunt d’Espanya, el partit de Mariano Rajoy –de tots és sabut—va obtenir la majoria absoluta; és a dir, no necessita a ningú per tirar endavant les seves propostes.
El panorama és clar, CiU governa a Catalunya en minoria mentre el PP governa Espanya amb majoria absoluta. Per tirar endavant els seus projectes Rajoy solament necessita (si vol) els vots del seu grup, el PP. Mas, si vol fer prosperar les seves iniciatives no en té prou amb el seu grup, ha de buscar suports externs. Amb l’actual sistema de finançament autonòmic la Generalitat necessita entendre’s amb qui governa la Moncloa per negociar nous recursos econòmics o, senzillament, per aconseguir que Madrid pagui allò que va prometre, i deu, o el que marca l’Estatut, que és una llei que s’incompleix.
Els darrers dies, els patriotes de saló dipositaris de les essències d’aquesta terra, els únics intèrprets de la voluntats dels catalans; els propietaris de la veritat absoluta han criticat el pacte de Mas amb el PP per tirar endavant els pressupostos de la Generalitat. Reclamaven que el pressupost l’acordessin els de Mas amb una ERC que encara no ha sabut desempallegar-se del tot de l’estela tripartida o amb un PSC encara desorientat pels resultats dels darrers cicles electorals, i desubicat pel resultat del Congrés del PSOE. Venien a repetir la vella lletania de: “al PP ni aigua”, “amb el PP no es pot pactar”, “pactar amb el PP és trair el país”. I acusen als de Rajoy d’haver portat en el passat i de portar actualment una política molt poc empàtica amb Catalunya; i, amb això, tenen raó.
Ara bé, aquests mateixos que són tant durs amb el PP recorden quin ministre d’Indústria va ser el primer que va retirar les freqüències a TV3 al País València per donar-les a una cadena estatal? O recorden qui va prometre acceptar l’Estatut que aprovés el Parlament i després, res de res? O tenen present quin prestigiós i influent dirigent andalús, progressista ell, va sentenciar que després de passar el ribot per l’Estatut no el reconeixeria ni la mare que el va parir? O saben qui va donar instruccions a l’advocat de l’Estat per marcar la línia de reforma de l’Estatut via interpretació? O qui va prometre un finançament espectacular que després no va ser tal? O qui es va negar a pagar els recursos que legalment li corresponien i corresponen a Catalunya?… Tots aquests, eren del PP?
Amb la composició del Parlament de Catalunya i del Congrés dels Diputats, el president Mas amb qui pot pactar? Amb qui no té res a canvi que oferir o amb aquell de qui en pot treure alguna cosa pel país? És assumible que el president d’un país renunciï a obtenir el màxim benefici per la seva gent perquè li fa angúnia pactar amb un partit determinat? Se li pot demanar això al president de Catalunya?
Hi ha massa demagògia, massa levitació política, massa immaduresa i poc realisme. I això ens perd com a país.
