Catalunya no ha suspès en la gestió de les proves PISA. Ha suspès com a país. El fiasco que ha deixat el sistema educatiu català fora de la comparació internacional de les proves PISA no és només una anècdota administrativa ni un error puntual. És la constatació que l’educació fa massa temps que ocupa un lloc secundari entre les prioritats reals del país. El problema no és PISA.
Durant anys, els mals resultats educatius han estat rebuts amb declaracions solemnes, grups d’experts, informes, plans estratègics i promeses de canvi. Però la realitat és tossuda. Catalunya acumula una dècada de deteriorament dels indicadors educatius, una creixent desafecció del professorat, dificultats per retenir talent a les aules, un augment de la complexitat social dels centres i una burocratització asfixiant que consumeix energies que haurien d’estar destinades a ensenyar. Ara sabem que, a més, l’administració ha estat incapaç de garantir una prova internacional que segueix uns protocols establerts des de fa anys.
El més preocupant no és l’error en si mateix. Qualsevol administració pot equivocar-se. Però aquest episodi encaixa perfectament en un patró conegut: quan fallen els trens, és un problema tècnic. Quan fallen les oposicions, és una incidència administrativa. Quan fallen les adjudicacions docents, és una disfunció informàtica. Quan falla PISA, és una confusió metodològica. Sempre hi ha una explicació puntual per a cada desastre. El que mai no hi ha és una reflexió sobre la suma de tots aquests desastres.
En tot cas, l’educació ha deixat de ser una política d’Estat per convertir-se en una carpeta més dins l’engranatge administratiu. Ho demostra la incapacitat de construir consensos duradors, la manca de recursos per afrontar la inclusió educativa i la distància creixent entre els despatxos i les aules. Ho demostra també que el debat educatiu aparegui només quan esclata una crisi o quan arriben unes dades preocupants.
Catalunya no necessita només saber si els seus alumnes han pujat o baixat uns punts a PISA. Necessita decidir si vol continuar acceptant que l’educació sigui una qüestió secundària. La paradoxa és devastadora. El Govern havia fet de la recuperació dels resultats educatius una de les seves grans banderes i havia reforçat la col·laboració amb l’OCDE precisament per revertir la davallada dels últims anys. Fins i tot aquesta aposta ha embarrancat en un episodi que posa en qüestió la credibilitat del sistema d’avaluació.
Per tot plegat, el fiasco de PISA és molt més que un error estadístic. És una fotografia de país. Un país que diu que l’educació és fonamental, però que massa sovint la tracta com una urgència menor. Un país que proclama que el seu futur depèn del coneixement, però que no és capaç de garantir ni tan sols els mecanismes bàsics per mesurar-lo.
I aquesta és, probablement, la pitjor nota que Catalunya ha tret en molts anys.




