“El respecte entre els poders de l’Estat a les seves respectives parcel·les funcionals, mantenint així l’equilibri que fa possible la convivència en una societat democràtica, constitueix un inderogable punt de partida per a l’estabilitat constitucional”. Aquesta és una de les reflexions del magistrat expresident de la sala penal del Tribunal Suprem, Manuel Marchena, en el seu darrer llibre La justícia amenazada (Espasa, 2025). Un llibre que, per cert, dona moltes pistes del que ha passat a Espanya i del que segurament passarà, tenint present l’immens poder de les togues. Al capdavall, ja ho afirmava Napoleó, a França quin mana és el jutge instructor.
La màxima de Marchena és interessant perquè defensa la idea, a priori, que un dels principis vertebradors d’un estat de dret, o més aviat la cola que l’ha de bastir, és la lleialtat institucional. De fet, els tres poders de l’estat basen la seva funcionalitat en aquest concepte. És l’oli d’una complexa maquinària que ha de fer rutllar sense gaires grinyols el delicat estat de dret i el plebiscit de cada dia. És un concepte intel·lectual, però que té una repercussió immediata en el materialisme social en què vivim.
Si un poder no respecta l’altre, la pilota es punxa i ja no córrer. No hi ha ni partit, ni jogo bonito. Partim de la base, sempre amb totes les precaucions, que són tres poders -legislatiu, executiu i judicial- que estan separats, però que no són iguals. Cal tenir present, que el poder legislatiu és, si es vol, més gran, perquè legisla, orienta la política del Govern de torn i, a més, fiscalitza i controla l’executiu. Té una condició que no té cap altre poder, i és que és escollit directament pels ciutadans a través de les eleccions. La seva tasca determina com s’estructura un govern o com s’han de triar els jutges.
El poder executiu té limitades les seves funcions al compliment del marc del legislatiu i sota el control dels tribunals, en casos concrets o més generals, que l’Estat espanyol va refinar amb la creació de l’ordre del contenciós administratiu. Un ordre una mica estrany perquè l’estat és jutge i part. El poder judicial, però té, a canvi, un poder extraordinari, la de poder condemnar a la mort civil qualsevol ciutadà o privar-lo de la seva llibertat. I no sempre, amb un delicat respecte a les garanties processals i més, si hi ha polítics a la banqueta dels acusats.
Per això resulta evident que el soroll de togues és una guerra civil de l’estat. Una lluita de poders on la lleialtat institucional s’ha esfumat deixant un desert com a camp de batalla. Un debat ideològic sense matisos. Uns no apliquen la llei del legislatiu o l’empaiten jurisdiccionalment i els altres contraataquen titllant-los de polítics amb toga. Tant és així que per primera vegada, un fiscal general de l’Estat està processat acusat de revelar un pacte de conformitat pel delicte fiscal de la parella d’una presidenta de la Comunitat de Madrid, la popular Isabel Díaz Ayuso, per haver defraudat al fisc. Un deliri.
La brutalitat de la situació és tan gran que per primera vegada sembla que la institució més immune de l’estat, la fiscalia, també ha de passar per caixa de la vendetta política. El soroll de les togues és eixordador, i l’independentisme no sap què fer. No sé si és més greu una cosa o l’altra. Però si una cosa ens ensenya la història, sempre que a Madrid hi ha guerra, la víctima és Catalunya.
