Una interessant entrevista amb el secretari general d’Impulsem Penedès, Sergi Vallès, publicada aquest cap de setmana a El Món posa sobre la taula el debat sobre per a què serveixen o han de servir unes eleccions municipals. La plataforma penedesenca ha fet un pacte amb Junts que permet al partit de Jordi Turull –que és qui ha tancat les negociacions que va iniciar Jordi Sànchez– tenir una capil·laritat que no tenia garantida en un territori difícil. De fet, és una manera de recuperar molts alcaldes del PDeCAT. Sergi Vallès, provinent del PDeCat i gens interessat a fer-se militant de Junts–, es passa tota l’entrevista deixant clar que el pacte és instrumental: a Junts li pot servir per tenir més regidors i alcaldes associats i més presència en institucions supramunicipals –Mancomunitat, Consell Comarcal, Diputació– i als d’Impulsem, per tenir algú que els defensi al Parlament.
Però, què vol Junts a més d’aquest win-win que planteja Sergi Vallès? Doncs mesurar forces amb ERC a escala nacional. Els republicans comptaven amb aquestes eleccions per fer un altre pas en el camí –iniciat el 14-F amb l’estreta victòria sobre els seus rivals– cap a l’hegemonia independentista, que es disputen des de fa anys amb CDC/PDeCat/Junts. Davant aquest escenari, Turull i els seus estan passant el rasclet per tots els racons on poden i, sobretot, dipositen grans esperances en l’efecte Trias. Si aconseguissin l’alcaldia de Barcelona, calculen, podrien tenir la presidència de la Diputació, i aquests dos moviments provocarien un efecte en cadena contundent. Caldrà veure què estan disposats a fer a canvi. Trias ha deixat clar que, si cal, pactarà amb el PSC: un pacte instrumental, momentani i acotat. I, segons els resultats, pot ser ERC la que es trobi rebent ofertes per pactar amb Colau i el PSC. La pregunta és si tot plegat inclou també fer una campanya en què s’esquivi la qüestió nacional.
Les eleccions municipals sempre són més que unes eleccions locals, per molt que els partits nacionals facin veure que no i que les candidatures estrictament municipalistes ho combatin. Ho van ser el 1931, ho van ser el 1979, ho van ser el 2019 i ho seran aquest 2023. L’opció de xiular i dissimular, per tant, és, com a mínim, discutible. A Catalunya continua viu el conflicte amb l’Estat –se’n digui o no Procés, tant és– per unes aspiracions polítiques a les quals es nega un canal polític. I els partits i els seus candidats s’han de definir nacionalment en la pròxima campanya. Sense el dilema trampa entre la claredat en aquest eix i les necessitats locals.
9
1
