Un logion de Jesús a l’Evangeli de Tomàs (un dels textos més antics del cristianisme) diu: “Sàpigues què tens davant de la cara i se’t revelarà el que està amagat. Perquè tot el que és amagat serà manifest”. És a dir, si vols saber allò que serà, mira de comprendre allò que tens davant del nas. El neoliberalisme va inventar-lo, o si més no va encarrilar-lo, el Maig del 68. Tot i que alguns activistes d’aquella OPA a l’estat gaullista es convertiren més tard a l’ecologisme, com per exemple el carismàtic (i oportunista) Dani el Roig (anomenat així pel color dels cabells més que no pas per la ideologia), el fet és que aquells ‘rebels’ foren els pioners de la desregulació. L’afebliment de l’estat i les institucions bàsiques (família, escola, moral pública, religió) obrí pas a una permissivitat que tard o d’hora s’havia d’estendre per tot l’univers social. De la revolta contra ‘el sistema’ en derivaren les actituds i conductes predominants del darrer mig segle. Amb aquella performance, que tenia per epicentre sentimental la lluita contra le pouvoir, els cadells de la burgesia parisenca, i tot seguit de la internacional, aconseguiren l’hegemonia cultural. L’han tinguda durant molt temps. A Catalunya el terrabastall del 68 coincidia amb l’antifranquisme emergent, fonamentant la percepció, històricament insostenible, que Catalunya és d’esquerra. Però mig segle d’hegemonia desgasta les idees. I així com el negacionisme climàtic associat al neoliberalisme esdevé insostenible amb els rècords de temperatures mortals, el negacionisme demogràfic està a punt de deixar l’esquerra laissez faire amb un pam de nas.
L’auge de l’extrema dreta no és sinó la manifestació d’allò que l’esquerra tenia davant dels ulls i s’entestava a no veure. En un curiós intercanvi de bocs expiatoris, mentre el neoliberalisme acusa els ecologistes de terrorisme, el detritus ideològic del 68 titlla de racista la reacció lògica al transvasament il·limitat de població. Allò que sempre havia estat una qüestió d’ordre cívic i de normativitat social, l’esquerra va convertir-ho en una prioritat d’ordre moral i ideològica, com si ella i sols ella gaudís del privilegi de subordinar les lleis a uns principis de factura pròpia. Què té d’estrany, doncs, que, descurant un problema i cedint a la dreta el rèdit de prometre solucions, l’esquerra s’hagi posat en un cul-de-sac?
A Catalunya, l’hegemonia de l’esquerra ha impedit parlar serenament d’una situació esdevinguda molt més crítica que enlloc més d’Europa. En cap altre país del continent s’ha arribat a convertir en minoria la població d’origen autòcton. La proposta de nova catalanitat inspirada per Francisco Candel i promoguda per Jordi Pujol als anys 80 pogué funcionar relativament bé en un context d’hegemonia social (tot i que no pas jurídica) catalana. Tant fou així, que el pejoratiu ‘xarnego’, que Candel denunciava com a signe de menyspreu, avui l’adopten alguns individus en senyal de rebuig de la catalanitat. La inversió és un símptoma infal·lible que el pejoratiu va decaure i avui sols l’empren com a melioratiu arrogant els militants de l’espanyolisme.
Fa temps que el context ha canviat. D’acord amb Candel, la voluntat dels nouvinguts entre els anys cinquanta i setanta era integrar-se en la catalanitat a tots els efectes. En aquest segle, l’arribada en massa de ‘nous altres catalans’ ha pervertit el sentit que tenia la catalanitat en els anys setanta fins a adquirir una finalitat estrictament instrumental. Desvinculada del sentit de pertinença, la inserció administrativa genera hostilitat contra la identitat catalana, considerada cada vegada més com un enfarfec i una molèstia. D’aquesta situació, l’esquerra n’ha estat valedora, amb ofertes populistes que van des d’oficialitzar el castellà en una hipotètica república catalana fins a predicar als immigrants que no s’integrin, car ja disposen del fur de catalans d’ençà de l’arribada. Un any abans del referèndum, en un dinar amb ‘representants de la societat civil’, Oriol Junqueras exposà la idea de proveir les escoles públiques de classes d’àrab per als fills dels immigrants. L’efecte, si no la intenció, de totes aquestes ofertes ‘cosmopolites’ és reforçar la identitat cultural d’origen sense meditar les conseqüències polítiques més enllà d’un càlcul electoral a curt termini.
L’acusació de racisme ha esdevingut el dicteri de referència per silenciar els qui denuncien la irregularitat migratòria. És un ús, més exactament un abús, que banalitza un concepte nascut amb una semàntica precisa. Si la paraula encara vol dir alguna cosa més enllà d’un exabrupte irracional, l’aplicació irresponsable té avui un desmentiment en la reacció violenta dels sud-africans contra immigrants de la mateixa raça però nacionalitats diferents. Amb un cinc per cent d’estrangers, els sud-africans consideren que el seu país ha superat el llindar d’acollida suportable. La manera com han fet palès el rebuig és absolutament deplorable, però el furor i les amenaces no resten validesa a les demandes. Els manifestants exigeixen controls migratoris, rigor en la concessió de visats, revisar la política d’asil i penalitzar la contractació d’immigrants en situació irregular. Mesures defensives que el govern ja ha dit que aplicarà, perquè, ideologies a banda, entén que ha de preservar l’estabilitat social. Això el fa d’extrema dreta? El Govern d’Unitat Nacional és una coalició de partits de tot l’espectre ideològic liderada per l’African National Congress, partit difícilment assimilable a la dreta. I és que un govern d’unitat nacional pot prendre decisions d’interès nacional sense por de ser blasmat per l’oposició. A Catalunya aquesta possibilitat, esbossada amb la coalició de Junts pel Sí, la feu inviable el 155.
Al Parlament, el bloc del 155 —PP, PSC, Vox i Ciutadans— s’ha consolidat amb un relleu de sigles. Ciutadans ha desaparegut, substituït pels comuns. I s’hi ha sumat, ‘per imperatiu pragmàtic’, l’ERC de Junqueras i Rufián. Aquesta coalició a cavall de l’eix ideològic forma el sistema actualment hegemònic a Catalunya. La institucionalització del 155 ha empès el que quedava de l’antiga Convergència a l’orfandat en l’eix nacional. D’aquest atzucac difícilment en sortirà si no s’agafa a la taula de salvament d’Aliança Catalana, per relliscosa que sigui. Com a partit refugi de molts votants desencisats per la frivolitat amb què es gestionà el referèndum del 2017, Aliança Catalana té possibilitats de guanyar centralitat en el sistema de partits catalans. Però aquesta sortida en l’eix nacional està blocada per la runa ideològica que hi aboquen els partits del 155. La caricaturització de la líder d’Aliança en una exhibició de turpitud democràtica no té cap més explicació que l’amenaça que representa, per a l’status quo, un polític capaç de dir que ja n’hi ha prou i aguantar el xàfec. El cordó sanitari per a aïllar l’heretgia i la intemperància acusatòria amb ànim de cremar la bruixa busquen barrar la possibilitat d’acord entre partits que discrepen en algunes coses i en comparteixen unes altres, com és habitual en qualsevol sistema democràtic.
Quantes vegades caldrà repetir que l’extrema dreta es defineix pel fet de substituir el debat per la violència? Pel fet indiscutible que l’única dialèctica que coneix és la dels punys i les pistoles? És tendenciós i manca a la veritat classificar d’extrema dreta un partit que per mitjans estrictament polítics pretén fer una política com la que es proposa implementar el Govern d’Unitat Nacional de Sud-àfrica. Política que ja comença a aplicar també la Unió Europea. Cohibida pel bloc del 155, la prioritat del qual és desempoderar l’independentisme, Junts no s’ha atrevit a reaccionar a l’embranzida d’Aliança Catalana com ho feu la CDU de Friedrich Merz davant la crescuda d’Alternativa per Alemanya. Si a Merz l’hagués paralitzat l’acusació d’adoptar les tesis d’AfD, sols hauria aconseguit magnificar el problema i nodrir la força persuasiva d’aquest partit. La timidesa genera impotència, i a l’inrevés. I en un clima de coacció ideològica era de preveure que, quan Junts demanés la competència en immigració, l’esquerra els titllaria de racistes. Per això Sílvia Orriols els pogué engaltar amb sagaç ironia: “Benvinguts a l’extrema dreta”.
La ironia era justa, perquè el panorama és efectivament aquest: l’esquerra irresponsable ha convertit en un distintiu de l’extrema dreta la pretensió d’ordenar la immigració, posar fi als empadronaments fraudulents, als matrimonis ficticis per aconseguir papers, a les exigències desaforades (dret a l’habitatge i papers per a tothom), a la delinqüència a redós d’una legislació extremament laxa, a les regularitzacions extraordinàries que recompensen el menyspreu de la legalitat i enfonsen la classe mitjana, i en general al desgavell que comporta a les institucions i els serveis públics un transvasament de població incommensurable amb les dimensions i les estructures socials i econòmiques del país.
L’esquerra, que durant anys ha obstruït el diàleg sobre les implicacions de la immigració desordenada, ara es creu víctima d’un malefici, perquè la dreta avança en un terreny que l’esquerra s’havia adjudicat per dret revolucionari. El logion de Jesús de Nazaret repetia gairebé textualment les paraules de Jesús ben Sira, l’autor de l’Eclesiàstic: “[L’Altíssim] descobreix el passat i el futur i revela les petjades d’allò més amagat”. Resumit: tot acaba sortint a la llum. Però la dita tampoc no era exclusiva d’una tradició religiosa sinó part del patrimoni sapiencial de la humanitat. Els grecs ho havien dit a la seva manera, que ens ha arribat a través d’Eurípides: “Quan els deus volen destruir algú, abans l’embogeixen”.
