Segueixo sentint cants de sirena segons els quals l’economia va bé, però és realment així? Ja no és només que la gent no ho noti a casa. És que tampoc ho diuen els números. Fa uns mesos, un grup d’economistes catalans va publicar l’Informe Fènix. Una de les conclusions que em van cridar més l’atenció venia a dir que si l’actual tendència continuava, el 2050 Catalunya s’allunyaria encara més de la mitjana europea i podria situar-se per darrere de l’Aragó en PIB per càpita.
I, ara fa pocs dies, el Banco de España ha publicat un estudi que diu una cosa similar. Analitzen 98 regions de les quatre grans economies europees segons la trajectòria del seu PIB per càpita a llarg termini. I el resultat és que cap regió espanyola és als dos grups capdavanters. Madrid, el País Basc i l’Aragó són al tercer; i Catalunya, al quart, amb Extremadura, Castella i Lleó o Galícia.
Què ens ha passat? Haver apostat per model econòmic que basa el creixement en sous baixos, precarietat i poc valor afegit. O dit d’una altra manera: la causa és seguir un model espanyol de creixement. I dic un model espanyol perquè és el mateix que ens va portar a la crisi de 2008. Llavors, la base del model era el totxo, ara, és el turisme massiu o sectors low cost, com la càrnia o la logística. El patró és el mateix. Són sectors que no aporten valor afegit al país, ni feines de qualitat ni benestar. I, a més, depenen d’inversions públiques, per exemple, en infraestructures, o provoquen impactes negatius addicionals com la saturació del mercat de l’habitatge.
La qüestió és que, si hem arribat fins aquí, no ha estat casualitat. No ens ve donat perquè “ho ha decidit el mercat”. Com sempre, la política hi té molt a dir. Les administracions decideixen en tot moment quines infraestructures construeixen, quina formació financen, quins sectors impulsen, quina innovació promouen i quins projectes estratègics són capaços d’acompanyar. La qüestió és fer-ho amb rumb o sense.
Catalunya no té futur si la recepta és créixer sense mirar com. Em sembla que cada vegada som més conscients dels límits d’aquesta aposta. I, encara més, si tenim en compte que històricament Catalunya ha prosperat quan ha apostat per la indústria, la innovació, l’exportació o la inversió productiva. Quan el país ha sabut imaginar un model econòmic propi i la política ha apostat per sectors sòlids i de futur, hem generat una economia més estable, amb salaris més dignes, creant i exportant valor.
Davant d’això, el primer pas per prendre una nova direcció és fer números. Calcular quant guanya cada sector i la riquesa que genera i restar-li la precarietat que amaga, les subvencions que rep o els incentius fiscals que té. Si volem decidir un camí diferent, primer necessitem saber què aporta a l’economia del país cadascun dels sectors, i en quina mesura s’està subvencionant els beneficis dels sectors en què avui es basa el nostre model creixement gandul.
Així, recollint el guant de l’Informe Fènix, des d’Esquerra Republicana hem demanat que la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona analitzin i publiquin les balances fiscals i socials de cada sector de la nostra economia. Cap anàlisi ha de pretendre que cada sector quadri els números. Som conscients que les estadístiques no ho capturen tot, i que hi ha sectors imprescindibles encara que puguin semblar deficitaris perquè els sous baixos amaguen el valor real que aporten. El que volem, per dir-ho ras i curt, és saber qui s’enriqueix de la butxaca de tots sense aportar al país, amb aquest model econòmic.
Catalunya tindrà futur, només, si sabem trobar el nostre propi camí. Necessitem les dades per decidir i planificar democràticament cap on volem anar. El primer pas és assegurar que els diners de tots no serveixin per protegir els beneficis d’uns sectors que se sustenten en llocs de treballs precaris i sous baixos. Al contrari, la política ha de servir per incentivar una economia més pròspera i amb oportunitats. I això no passa per deixar que guanyin els privilegiats de sempre, sinó per decidir quin futur volem guanyar per a tothom.
____________________________________
Elisenda Alamany és secretària general d’ERC, presidenta del grup municipal dels republicans a l’Ajuntament de Barcelona i candidata a l’alcaldia de la ciutat per a les eleccions de l’any que ve.
