Un dels danys col·laterals de la guerra bruta contra Catalunya és el de l’absoluta pèrdua de credibilitat. Espanya ha perdut tot crèdit internacional –i les humiliacions diplomàtiques continuades són senyals objectius que tothom pot constatar– i que només la droga dura del nacionalisme banal impedeix a l’opinió pública espanyola adonar-se’n. Pérez Rubalcaba va afirmar que Espanya pagaria el preu que fos per mantenir la “integritat” territorial. Ningú no havia advertit que, això, a la pràctica, implicava contraure una hipoteca que Espanya no pot es podia permetre, i que és a punt d’ésser desnonada de les democràcies occidentals.
L’Estat profund ha engegat a fons tota la seva maquinària jurídico-administrativa al servei d’una causa política –impedir, forçant la llei i el sentit comú, la independència de Catalunya– i amb això ha profanat directament la judicatura. Qualsevol estat de dret assumeix el principi de Montesquieu de la separació estricta de poder. Tanmateix, a Espanya, el poder judicial és independent… del sentit més elemental de la justícia.
No és cap secret per ningú que ara per ara, el poder judicial ha seleccionat a consciència a aquells tribunals i magistrats per exercir una repressió sistèmica contra la dissidència en el que representa un exercici paradigmàtic de lawfare. Un lawfare que ens remet a episodis històrics lamentables com els Processos de Montjuïc, la Llei de Jurisdiccions, l’assassinat de Ferrer i Guàrdia, la “Causa General de 1939, o més recentment, la repressió sistèmica contra els bascos, amb tancaments escandalosos com el d’Egunkaria, propi de la junta birmana o els deliris imperials d’Erdogan. Un lawfare que va empènyer a ressuscitar, ja en ple segle XX, la idea de Les inquisiteurs d’Espagne, nom d’un opuscle publicat per l’anarquista català Ferran Tárrida de Mármol i que esdevingué un best-seller a principis de segle XX, i que va servir perquè Europa sospitès sempre d’una Espanya incòmoda amb el respecte a la pluralitat que exigeix qualsevol democràcia.
Efectivament, vivim un lawfare que s’utilitza per reprimir una minoria nacional per se en un exercici pervers de discriminació que exonera els agressors de Blanquerna d’entrar a la presó, amb proves fefaents, mentre que és capaç d’empresonar arbitràriament a activistes sense proves i d’allargar els procediments administratius de manera deliberada, com a eina d’intimidació, i exonerant-los després sense cap compensació ni disculpa, sinó amb una mena de rictus que deixa entreveure una missió complerta. Un sistema judicial que pot empresonar anys a Sandro Rossell mentre que és incapaç d’indagar sobre els negocis tèrbols dels Borbons. Un sistema judicial que pot banalitzar les creïbles amenaces de mort al MH. Puigdemont mentre que condemna a qui fa un acudit sobre Carrero Blanco o empresona un raper per enumerar, rimadament, fets contrastats sobre la monarquia.
A curt termini, l’Estat es pot fer la il·lusió que fent servir el sistema judicial com a arma política pot tenir el problema resolt –malgrat les queixes creixents dels organismes internacionals i la denúncia reiterada i indignada d’entitats de reconegut prestigi com Amnistia Internacional–. A curt termini, bona part de l’opinió publicada es pot fer la il·lusió que poden resoldre un problema a canvi de renunciar a la democràcia i a les més mínimes garanties llibertats constitucionals. Tanmateix, no en són prou conscients de com aquestes actituds suposen una pèrdua irreparable, no només de prestigi, sinó un parany d’aïllament internacional, lligat amb una pèrdua creixent de sobirania i unes creixents humiliacions internacionals que poden sumir Espanya en una autodestructiva malenconia, aquesta mena de complex que ha caracteritzat la major part de la història, més aviat poc gloriosa, d’un país menor i perifèric, d’una Europa que, històricament, ha dibuixat la frontera d’Àfrica als Pirineus.
Espanya, a diferència de Rússia o Turquia no té capacitat d’extorsió a la comunitat internacional. No pot, com Ankara, fer xantatge a la UE a còpia d’obrir descontroladament l’aixeta d’immigrants –com va passar el 2015 o com amenaça ara quan tracta d’esclafar la dissidència kurda obligant el continent a mirar a l’altra banda. Espanya tampoc té la capacitat de Moscou de pressionar diplomàticament Brussel·les, ni disposa de vaccins per seduir altres països, ni força geopolítica pe aprofitar-se’n. Ni una política internacional digna d’aquest nom. Més aviat, com va demostrar la patètica experiència de l’Espanya Global, pot ressuscitar el concepte fraguià de l’Spain is Different, amb la imatge icònica de Pepe Gotera y Otilio, “Chapuzas a domicilio”. Espanya és un llast internacional, el veí incòmode, inestable i incompetent que només sap exhibir patèticament l’honor ferit al més pur estil calderonià. Espanya torna a la imatge de l’hidalgo miserable incapaç de comprendre el món contemporani, remenant entre els antics mites del passat, perquè, com recordava Ramón Cotarelo, el seu projecte de futur és, en realitat, un projecte de passat.
Espanya està prevaricant per damunt les seves possibilitats. A nivell internacional, i com podria constatar qualsevol observador que es passegi per les institucions europees, aquell veí simpàtic i amic de la festa rep cada vegada mirades més incòmodes. Ara bé. Quina repercussió té aquesta degradació institucional a nivell intern? Ja sabem que hi ha més de 3.000 persones processades per independentistes, en una “causa general” al més pur estil franquista. 3.000 persones jutjades pel que són i pel que pensen. En un racó de l’Europa del segle XXI assistim a un veritable apartheid judicial imperdonable després de Nuremberg i la banalització de la llei en què van incórrer els obedients jutges alemanys de 1933-1945.
Laura Borràs, com tants d’altres, estan essent processats per independentistes. No, no ho fan per saltar-se la llei, sinó per desafiar un règim que prové directament de la legalitat franquista, tal com estableix una Constitució que no és altra cosa, en termes jurídics, que l’ordenació de les antigues i caòtiques lleis fonamentals –començant per la molt estratègica Llei de Successió– en què estava organitzat el “Estado Nuevo” de 1939. Com és possible que algú encara pugui creure que hi ha algun independentista culpable? No s’entén que entre els demòcrates catalans hi hagi que es pugui creure que qualsevol cosa que pugui provenir d’un jutjat espanyol pugui tenir un mínim de credibilitat, tret que hi hagi prejudici, col·laboració, o simple oportunisme.
El més greu que s’ha esdevingut amb Espanya, amb una part substancial de la seva opinió pública èbria de nacionalisme, i per tant cega davant l’arbitrarietat, és que l’Estat, amb l’objectiu de reprimir la dissidència, ha trinxat l’estat de dret, així com el minim sentit comú. Quan cap persona decent no es pot refiar de cap sentència que provingui d’un jutjat amb la bandera franquista-borbònica, és que una societat està ferida de mort. El problema no té res a veure amb una renovació del poder judicial, sinó que uns jutges i fiscals per acció, i el que resulta encara pitjor, altres jutges i fiscals per omissió, no hagin qüestionat aquesta mena de prevaricació massiva en què les togues són bandera de part. El pitjor no són els mals jutges i els mals fiscals, sinó la covardia i el silenci dels bons magistrats.
El dany fet a la justícia és irreparable. Com pot funcionar una societat sense confiança en les seves institucions? Edmund Burke ens recorda que el mal triomfa quan la bona gent no fa res. Hem assistit a la perversió de la llei, sense ningú prou valent per negar-se a participar en aquest joc pervers. Quan la bandera és més llarga que la decència, una societat està condemnada.
21 
530 
