L’entrevista al psicòleg i educador Jaume Funes, autor de No sense el meu mòbil, ha estat un dels continguts més llegits i amb la mitjana de temps de lectura més alta aquest cap de setmana a El Món. Segur que molts d’aquests lectors han estat pares amb fills adolescents i professors.
El món s’ha tornat extremadament complex i educar s’ha convertit en un esforç titànic sense cap garantia d’èxit. Mentre les dades sobre els resultats acadèmics dels alumnes catalans no deixen de portar males notícies, l’ús de les pantalles a l’escola –i fora de les aules– és una de les obsessions d’una generació d’adults que no saben com gestionar aquesta eina tecnològica en mans dels infants i joves. Desbancats com a referents per una tauleta o un mòbil, els pares viuen amb el pànic dels perills que els seus fills poden trobar a la xarxa, i tampoc saben com han de dosificar-ne l’ús perquè no sigui abús i afecti l’estabilitat emocional dels nois. Tampoc queda clar què s’ha de fer a les aules, segons es desprèn del que opinen professors i experts. A aquests últims sovint se’ls retreu que no han trepitjat mai una aula. Però potser és precisament això el que els dona perspectiva i evita que barregin consideracions pedagògiques amb queixes –normalment justificades– corporatives.
De tot el que argumenta Jaume Funes en l’entrevista, on la idea transversal és que la prohibició sense matisos de les pantalles a les aules és un camí erroni, hi ha una afirmació que posa el dit a la nafra: els polítics que passen per la conselleria d’Educació “s’acolloneixen”, segons les seves paraules textuals. Si ara s’han prohibit els mòbils ha sigut com a resposta a una pressió de col·lectius ben organitzats i un sector del professorat, desesperats per la falta de capacitat del sistema per gestionar un boom tecnològic que va omplir les escoles de pantalles sense un pla clar sobre com fer-les servir. El problema és que, ara, fer marxa enrere de manera dràstica xoca amb la realitat: que mòbils i tauletes desapareguin de les aules només genera una bombolla irreal que no prepara els menors per a la vida.
El debat educatiu és complicat perquè el món és complex. I les decisions que es prenen en la política són simplistes i amb mirada a curt termini. No passa només a Catalunya, ni passa només en l’àmbit de l’educació. Però en aquest terreny la falta de coratge de la classe política, que es tradueix en cops de volant constants, amenaça el futur de diverses generacions.
