Bona part del món ens estem mirant, des de la taula del despatx, des del sofà, o des de la cuina mentre fem el sopar, cóm signa i signa decrets Donald Trump.
A mi, personalment, ni em sembla gratuït, ni em passa desapercebut el fet que allò que més estigui ocupant a Trump sigui, precisament, abolir les polítiques de diversitat, d’equitat i d’inclusió. Tot i que abans caldria obrir un gran parèntesi per saber a què ens referim quan parlem d’això, podem convenir, de moment, que a totes i a tots, a grans trets, això ens fa pensar en coses de drets i d’igualtat d’oportunitats: sí, allò de poder optar al mateix, hàgim nascut on hàgim nascut, ens agradi qui ens agrada, siguem com som, tinguem el sexe que tenim, o el color de pell que sigui.
No és gratuït començar per endreçar els cossos, per decretar què han de fer i on, i per establir qui és més persona i qui menys, quan es vol restituir el poder, reconstruir un imperi o muntar una guingueta autoritària. D’altra banda, sobre què deu amagar Trump, d’ell mateix, que té tant d’interès i tanta pressa a abolir els drets de les persones “diferents”, estic convençuda que amb el temps en sabrem coses, però ara de moment, en el mentrestant, ens urgeix a la resta anar pensant que no ens podrem quedar gaire temps més ni a la taula del despatx, ni al sofà, ni a la cuina fent el sopar: caldrà que anem mirant-nos, per veure com ho fan, qui planta cara als Estats Units i els recorda que, si alguna riquesa tenen, precisament, és la gent “diferent”.
Bad Bunny, el cantant boricua que ja apuntava maneres fa un temps contra els mandats de gènere amb la seva cançó Tití me preguntó, va sorprendre fa uns dies al metro de Nova York cantant contra el racisme, parlant en castellà i promocionant el seu disc Debí tirar más fotos, on entre d’altres inclou el tema Lo que le pasó a Hawaii. És espectacular veure que, precisament, la major part de gent que el mirava i cantava, allà, al metro de Nova York, era gent d’origen i de colors diferents.
Trump no només vol els Esats Units d’un mateix color i amb una sola forma de sexualitat -la que digui ell, això sí, que per això no s’escolta ni el que li diu la seva pròpia església-, sinó que vol, a més, el món sencer mirant-lo a ell i dependent de les seves decisions econòmiques: per això Bad Bunny diu, del seu Puerto Rico, que no vol “que hagan contigo lo que le pasó a Hawaii… (…) quieren quitarme el río y también la playa, quieren el barrio mío y que tus hijos se vayan”.
Segurament Bad Bunny haurà de discutir ara amb la indústria discogràfica, sí. Segur que després de dir-li al món que ell no parla l’anglès, que no se sotmet a les pressions dels estereotips de gènere, i que defensa la llibertat i l’autogestió del seu país, Bad Bunny anirà pel món amb algunes portes mig tancades, sí, però és que potser va d’això, el tema aquest de Trump: d’esperar que sigui ell qui vagi triant els seus privilegiats i que toqui a algú ser-ne part, o de plantar-li cara i recordar-li que l’egocentrisme disfressat d’imperialisme és ja, avui, un anacronisme.
