En un moment de conflictes transversals i boira de guerra, resulta difícil d’escatir cada gest i valorar cada trasbals polític. A inicis d’aquesta setmana, Pablo Iglesias, carismàtic líder de Podem, saltava des de dalt del trampolí sense saber si hi havia prou aigua a la piscina. O era, potser, el pirata Barbasánchez qui, a la pràctica, i amb una espassa a la mà, l’estava empenyent al final del tauló per fer-lo fora del vaixell de la Moncloa? Aquesta mena de Joc de Trons encetat amb la crisi del 2008 ha viscut tantes temporades i devorat tants personatges que resulta difícil de seguir fins i tot per als crítics més exigents, i empeny els guionistes a apujar les apostes, fins que al final apareixen dracs voladors incinerant ciutats senceres.
Pablo Iglesias. Podemos. Dos fills, qui sap si il·legítims del 15-M. Com tot esdeveniment recent, per a algú amb formació d’historiador, resulta difícil valorar sobre l’origen, la transcendència, l’impacte i l’herència. “Què en pensa de la Revolució Francesa?” va preguntar Nixon en la recepció del govern xinès durant la represa de contactes diplomàtics el 1972. “És massa aviat per valorar-la”, va respondre enigmàticament Zhou Enlai, l’aleshores primer ministre de la República Popular de la Xina. I certament, aquell estrany moviment emergit el 2011, amb altres ingredients interessants –el Procés Constituent, l’eclosió de la CUP, l’aparició de la monja Teresa Forcades, l’emergència de nous mitjans periodístics abans alternatius, avui cada vegada més centrals, responia a una colla de preocupacions, inquietuds, ressentiments. La dècada anterior, quan l’establishment assegurava des del triomfalisme dels mitjans allò del ”España va bien”, ometien que, en realitat, el país no creixia, sinó que s’engreixava. Una onada d’especulació i diners fàcil amagaven una creixent precarietat que ultrapassava el 35% durant la dècada prèvia, uns salaris miserables, un impossible accés a l’habitatge per a la majoria, tot plegat dissimulat per un endeutament que va esclatar en forma de retallades, desnonaments, fallides, caigudes en la pobresa, suïcidis i drames. Tot plegat, el desolador panorama que va descriure en forma de vinyeta el dibuixant Aleix Saló sota l’encertada definició d’Espanyistan.
Més enllà del malestar econòmic, hi perseverava el polític. L’inici de segle va arrencar amb la generació dels nets exigint l’obertura de fosses de la Guerra Civil on eren enterrats els seus avis. Bona part de la societat espanyola, anestesiada durant la Transició, on el poder va impedir preguntes incòmodes, va rebre una resposta amb la més crua negativa, el tancament en banda, el ressorgiment impune i desacomplexat del feixisme. L’emergència de l’independentisme català, la necessària resposta davant els projectes neoimperials de l’Aznarisme -i les seves esbojarrades aventures militars- acabaven de posar en evidència que els pactes de la Transició es posaven en entredit i que el Règim del 78 feia aigües, entre imatges d’un monarca caçant ossos borratxos o espècies protegides. La traducció d’aquest malestar es va materialitzar en el moviment dels indignats, l’ocupació de les places de les principals ciutats de l’estat (i també, molt especialment, de Catalunya, aquest persistent maldecap dels espanyols).
Com va contestar Zhou Enlai, és massa aviat per valorar aquell estrany moviment de tendes de campanya –va durar de maig a juny–, debats, emergència de noves figures intel·lectuals –i ressorgiment de les velles–, propostes de recuperació de mesures que podrien semblar revolucionàries i que no resultaven gaire diferents del que la socialdemocràcia preconitzava abans de l’hivern thatcherià,… i sobretot una herència de nous moviments socials. Apareix la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, moviments contra la corrupció, es produeix una renovació profunda dins el moviment feminista, l’anarquisme és rescatat de l’oblit a què l’esquerra marxista havia condemnat a les aules universitàries. Es produeix el típic caos revolucionari, mentre un antic resistent nonagenari, Stéphane Hessel reclama a una joventut exclosa del sistema que es rebel·lès.
Tanmateix, l’incendi s’extingeix per manca d’oxigen. Sense resultats tangibles, els nuclis durs aixequen el campament i es retiren a les seves casernes d’hivern. La majoria dels participants –fins i tot servidor de vostès, com a “expert” sobre la història de l’anarquisme, va ser convidat a algun dels debats– tornen a les seves vides privades enmig de la pitjor crisi des del 1929, mentre que uns pocs tracten de construir alguna alternativa que sacsegi un sistema polític i econòmic que ofereix mostres d’esgotament. Entre els molts carrerons sense sortides i projectes fallits, a Espanya apareix un nucli de joves i brillants professors universitaris que acaben construint un espai polític que adquirirà la forma d’un partit més convencional en el fons que en les formes: Podemos. A còpia de carisma i un estil de lideratge que recorda els grups marxistes dels anys seixanta, Pablo Iglesias s’acaba imposant als seus rivals interns (Errejón, Monedero) i acaba esdevenint una força capaç de trencar el bipartidisme sobre el qual reposava el règim i de disputar l’hegemonia de la (teòrica) esquerra al PSOE, absorbint l’antic espai postcomunista).
Tanmateix, de la mateixa manera que el 15-M es va extingir en comprovar els seus límits, Iglesias i Podem semblen córrer la mateixa sort. En tot moviment (que es reivindica a si mateix) revolucionari, sempre apareixen contradiccions i dilemes que es demostren irresolubles. La més dura i crua, i que, malgrat la brillantor i excel·lència intel·lectual dels carismàtics líders de Podemos no acabaven d’entendre, és que a Espanya, el republicanisme és residual. Són les mal anomenades perifèries –en realitat les nacions no espanyoles de la Península Ibèrica– els principals espais de dissidència davant la monarquia borbònica (o n’hauríem de dir momiarquia?). I així ho mostraven els mapes electorals. Uns mapes electorals que recorden als que van portar a les efímeres experiències de la Primera i la Segona República, quan el republicanisme venia impulsat des dels Països Catalans, des de Galícia, des del País Valencià, també des de bona part d’Andalusia i alguns nuclis industrials o ciutats com Madrid (a banda dels bascos, que sempre mengen a part). Tanmateix, la resta, un erm on el caciquisme, tal com assenyalava la generació del 98, era amo i senyor, i el nacionalisme espanyol, una religió monoteista viscuda fanàticament. Iglesias, a partir del seu doctrinarisme marxista post-68, o no entenia o no volia entendre, o entenia depenent del dia, aquest factor nacional. I de fet, quan venia a Barcelona exhibia un mal paït lerrouxisme que va acabar posant en dubte la seva credibilitat.
Espòiler: el més probable és que a la piscina no hi hagi prou aigua o què l’oceà madrileny estigui infestat de taurons. I així, aquella potència del 15-M acabi com l’enèsima revolució fracassada que desvetlla una cruenta contrarevolució. Escric aquest article el mateix dia que es compleixen 150 anys de la proclamació de la Comuna de París, que va sorgir com un somni d’un futur millor i va acabar en una repressió apocalíptica i una França esdevenint una caricatura imperial, antisemita i incòmoda amb una grandeur massa petita. Sense haver entès del tot que una Espanya democràtica només ho pot ser si és confederal, amb unes nacions clarament fent vida pròpia i un Madrid amb poders tan limitats com el govern federal nord-americà, Pablo Iglesias passarà a la història com l’enèsim fracàs de l’esquerra en un país d’esperit francament reaccionari.
P.S. En realitat l’anècdota del sopar de Nixon amb Zhou Enlai, va ser fruit d’un error de traducció. S’ha fet servir especialment per caracteritzar els xinesos com a cultura mil·lenària que es pren el pas del temps d’una manera molt diferent a l’occidental. Tanmateix, el primer ministre xinès no va contestar sobre la revolució de 1789, sinó sobre la revolta de maig de 1968, quan París s’havia inundat de barricades, assemblees, festes juvenils i durs enfrontaments amb la policia. I, certament, 1972 era massa aviat per valorar-ne les conseqüències d’aquell episodi en què els manifestants no volien canviar de règim, sinó que protestaven contra una determinada concepció conservadora de la vida quotidiana. Quaranta anys després, vaig seguir els debats on, amb quatre dècades posteriors, es va avaluar l’impacte del maig parisenc, amb importants rèpliques arreu del món, també a casa nostra. En el plànol social, realment va representar un èxit de l’individualisme enfront les solidaritats col·lectives. En el plànol econòmic i polític, va representar un desastre. Bona part dels protagonistes d’aquella primavera van acabar esdevenint actors de la contrarevolució neoliberal de la qual avui en patim les conseqüències. Efectivament, es van capgirar els costums i les rigideses socials, qüestionant la família tradicional, i imposant l’hedonisme davant la responsabilitat. Tanmateix, aquest mateix hedonisme individualista va posar les bases d’aquest sistema en què l’interès personal s’imposa per davant l’interès col·lectiu, i l’existència es percep més com a un acte de consum que com a un compromís amb la societat. I així ens ha anat…
3 
