Dilluns passat va tenir lloc la investidura del 132è president de la Generalitat Pere Aragonès. Com tot acte protocol·lari, les formes tracten de projectar el contingut. I en aquesta coreografia política, a còpia d’apostar per un govern de perfil tècnic, una renovació generacional, una gestualitat continguda, s’entén que es vol transmetre una imatge de tranquil·litat, de recuperar la gestió autonòmica, d’apaivagar el conflicte amb Espanya.
Tanmateix, tot parafrasejant Augusto Monterroso, el dinosaure segueix i seguirà allà. Malgrat el propòsit d’aparcar les tensions dels darrers quatre anys, resulta improbable recuperar normalitat institucional quan es viu una guerra bruta, oberta i discreta, pública i privada, contra una Catalunya obstinada a no ser espanyola. De la mateixa manera, també resulta difícil obviar que existeix una presa esquerdada, que comença a registrar les primeres esquerdes, en què els problemes socials s’acumulen fins a un volum que podrien causar un sobtat desbordament. De fet, la crisi del 2008 no es va superar, la “recuperació” va ser tímida i asimètrica, i la perspectiva dels fons Next Generation (amb inversions tecnològiques i d’intel·ligència artificial que tindran com a dany col·lateral la pèrdua massiva de llocs de treball entre les classes mitjanes), no convida tampoc a l’optimisme. En altres paraules, que la voluntat de tranquil·litat, de gestió, pot ser més un desig que una realitat. Que les millors intencions inicials de tot govern, poden ésser escombrades per una successió de tsunamis en què hauran d’aprendre a improvisar.
De fet, el mateix dimarts, la CUP ja posava el primer examen sorpresa al nou gabinet en general, i al titular d’interior en particular, quan va participar en un acte de resistència contra un dels quotidians desnonaments que ningú no sembla voler aturar malgrat unes lleis que són paper mullat. I després, han protagonitzat una ocupació efímera de la seu d’ERC com a targeta de benvinguda, enviant el missatge explícit que ja cal que els republicans justifiquin el significat de les seves sigles. La CUP, reforçada aquestes eleccions, cada vegada amb un paper de lideratge entre els moviments socials, està clar que vol liderar també l’oposició d’esquerres –i desbordar un Podem en hores baixes i uns comuns a qui la gestió els ha fet exhibir el llautó–, i promet agitar el carrer després d’uns anys de treball discret i algunes sessions de psicoanàlisi.
També els especialistes en semiòtica semblen tenir assegurada feina aquests primers dies. Algunes declaracions sobre possibles indults han fet córrer l’especulació a les xarxes. Tanmateix, és obvi que a Espanya, el govern regna, mentre el rei governa. Això vol dir que els whatsapps (i els editorials de la Brunete mediática) assenyalaran què han de dir els legisladors, i com a pla B, què ha de sentenciar el suprem, de manera que a la vista està l’enèsima humiliació a l’independentisme institucional. La solució lògica, l’amnistia acompanyada d’un diàleg sincer, trencaria Espanya, perquè l’Espanya actual té com a prioritat número 1 impedir la independència i assetjar aquell que no s’emmotlla a la seva ortodòxia nacional –i encara que s’emmotlli, la seva lògica feudal no impediria la continuació de l’espoli fiscal i la pressió contra una Barcelona que esdevé una perillosa competidora econòmica–.
És clar, també, que les intencions de “pau i amor” d’aquesta XIV legislatura es poden veure frustrades a partir del gran actor polític: “el general Carrer”. En una època en què el desconfinament progressiu reprèn la necessitat de la vida social, l’exhibició de dissabte passat a Figueres, en què uns quants milers d’empordanesos es van manifestar contra la repressió indiscriminada al tsunami democràtic pot ser una bestreta del que podria passar a mesura que la gent agafi més confiances i el govern no reaccioni davant les imminents humiliacions públiques a què serà sotmès. O davant la impossibilitat de controlar una Brimo que regna i resulta ingovernable. És possible que hi hagi noves fórmules de mobilització. A l’independentisme potser li falta determinació, malgrat no va mancat d’imaginació. I no és descartable que a tot això s’afegeixin mobilitzacions socials a partir del moment en què ja es faci evident l’import de la hipoteca contreta pel govern de Sánchez per l’arribada (que encara no arriba) dels fons europeus.
Caldrà restar amatent a què succeeix amb el Consell per la República. Va ser capaç d’inundar els carrers de Perpinyà poc abans de la pandèmia, sembla estar passant per un moment de redefinició, i pot esdevenir un actor important en els propers mesos, el paper del qual es vagi reforçant proporcionalment a la poca capacitat que tingui el govern autonòmic de defensar la llengua, els presos, els exiliats o de respondre a les periòdiques provocacions de presidents autonòmics, líders polítics, fiscals o inquisidors generals.
En aquest sentit, si bé el protocol indica els cent dies de gràcia per valorar les primeres accions del govern, dubto que l’estat tingui tanta paciència. El més probable és que estiguin preparant una de bona per posar a prova la inconsistència d’aquest govern jove i paritari. Alguna nova detenció? Una ràtzia de pesca d’arrossegament contra els sospitosos habituals? Una nova iniciativa del tribunal de comptes? Algun nou escàndol fals? El bandejament en el repartiment del fons? La fàbrica de bateries als Monegros? Un cordó mediterrani que passi per Almendralejo? Un nou espoli al MNAC? Una excomunicació eclesiàstica als independentistes? L’empresonament d’Albert Pla i Jair Domínguez? El nomenament com a rector universitari de Froilan de todos los Santos? Imposar curses de braus al MACBA? Cal pensar que l’estat paga a centenars de guionistes per veure com posar l’independentisme en evidència, i que és de pensar que el carrer haurà de portar una iniciativa que, sembla, els homes i dones del consell executiu, no són en condicions d’administrar.
En qualsevol cas, els millors desitjos al nou govern i al seu president. Malgrat tot, cal reconèixer el seu valor. Al cap i a la fi han triat voluntàriament l’ofici més perillós de la Unió Europea: ser a la diana de tot un estat sense escrúpols ni intel·ligència.
67 
