De vegades costa veure el valor notícia del que passa a la política catalana, perquè el principal sempre és la novetat, i aquesta no ens dóna res de nou. Una novetat seria que Gabriel Rufián, diputat d’Esquerra al Congrés, digués alguna cosa que fos veritat. Però avui, de nou, s’ha demostrat que ha tornat a mentir. Com sempre.
Des d’Esquerra Republicana no han deixat de repetir, durant les negociacions amb el Govern espanyol per donar o no suport als pressupostos (aquest “o no” és pura retòrica, perquè aquest suport estava cantat des d’un inici), que la nova llei de l’audiovisual havia de comptar amb la obligatorietat d’un percentatge de continguts en català a les plataformes audiovisuals com Netflix, Movistar, HBO, Amazon, etc., perquè els comptes de l’Estat tiressin endavant. Doncs no només han tornat a mentir, com sempre, sinó que l’acord conté per a Catalunya la mateixa contrapartida de sempre: diners. Diners (cada vegada menys) amb què els polítics catalans sempre s’han deixat tapar la boca mentre l’Estat ens deixa completament nus.
Perquè aquest acord no obliga les plataformes a normalitzar la llengua, oferint els seus continguts en català i la resta de llengües cooficials. El que fa és precisament obligar-les a pagar per no obligar-les a oferir-los. I amb aquests diners ***produir obra audiovisual en català***. Per què hi poso tants asteriscos? Doncs perquè aquest sistema ja el coneixem: consisteix en disposar de cash per pagar prebendes a les productores amigues, ja sabeu, documentals milionaris sobre el procés d’escassa qualitat periodística que després no saben on col·locar, sèries en català amb la meitat de personatges que parlen en castellà, programes magazin en català on Espanya és el principal tema de conversa… De tant en tant potser surt algun Merlí o un Polseres Vermelles de torn, que tots ens felicitarem per tenir, mentre el més calent és a l’aigüera.
Que la producció finançada per les plataformes s’emeti en aquestes mateixes plataformes no ho diu enlloc. Per tant, comptem amb l’exhibidor de sempre: TV3 i Catalunya Ràdio, amb el perfil d’audiència que tots coneixem, i para de comptar. Com sempre. Allò que poden controlar. I tot plegat, remarcant el famós 6% per a llengües cooficials que, insisteixo, no té a veure amb el catàleg sinó amb el percentatge de beneficis que han de destinar finançar una obra audiovisual amb la qual no es comprometen, que no fan seva.
I sembla que m’ho faci venir bé a cada article per parlar de com els polítics catalans gestionen l’administració de Catalunya com una colònia, però és que no cal fer malabars, la realitat m’ho posa en safata setmana a setmana. Les negociacions amb Madrid han acabat com sempre, amb el mercadeig de la nostra llengua a canvi d’engrossir la menjadora per als amics. Allà estan contents perquè cada dia som més espanyols i aquí estem contents perquè ens creiem que és l’única forma de mantenir-nos catalans. Tot plegat mentre se’ns afirma que tot és provisional mentre assolim una independència que ha de comptar amb l’acord de qui ni tan sols està d’acord amb protegir el nostre idioma dins d’Espanya.
I al capdamunt de tot, el Govern espanyol renuncia adherir-se a la patent unitària europea perquè no es podrà tramitar en llengua castellana, raonant de forma desacomplexada que ho fa per defensar-la, encara que suposi un procediment més feixuc per qui vulgui sol·licitar una patent amb efecte a Espanya. Però ja sabem que a Catalunya per defensar la llengua has de renunciar a ella d’entrada, a veure si a base de caure simpàtic a l’amo et premia amb la llibertat. De moment, però, sembla que el pla té fissures, perquè aquesta renúncia ens està valent un percentatge cada cop menor de català a les aules i no veure necessàriament cap contingut en català, euskera o gallec a les plataformes audiovisuals, malgrat que més d’un 40% de la població d’Espanya viu a un territori on es parla una llengua cooficial.
