Vaig ser fa poques setmanes en un d’aquests esmorzars multitudinaris a Madrid, en el qual el ministre de Transports, Óscar Puente, ens va anunciar, amb el pit inflat d’orgull, que el seu ministeri estava a punt de posar en marxa el pla AV350, o, simplificant, que els trens AVE havien de començar a circular a una velocitat màxima de 350 quilòmetres per hora, i no als 300 actuals, “superant clarament a la Xina i convertint-nos en els primers del món”. Després va venir l’accident de Adamuz, després el de Gelida, i van arribar els advertiments dels sindicalistes del ferrocarril, i l’amenaça de vaga… I llavors, frenada i marxa enrere.
Sense que s’hagi anunciat oficialment, es va filtrar en les últimes hores que el ministeri reduïa la velocitat de l’AVE a gairebé la meitat en determinats trams del trajecte Barcelona-Madrid i viceversa. Sembla, asseguren, que comprovacions exhaustives que s’estan realitzant en diversos trams de vies ràpides llancen “resultats no del tot concloents, encara que podem garantir la seguretat”, van dir fonts d’aquest ministeri.
Resulta, la veritat, una conclusió una mica estranya, sobretot després d’haver variat diverses vegades la velocitat decretada en aquest tram Madrid-Barcelona, però les coses d’aquest ministeri, de trajectòria tan caòtica, són així. I, si no, llegeixi atentament el contingut de les dues hores i escaig de compareixença del ministre Puente davant els mitjans, aquest dimecres: seguim amb un relat que exonera el Ministeri de Transports, però sense certeses. Especialment rar va ser el seu comentari sobre la falta d’inversions en Rodalies: com espera el senyor ministre que la gent viatgi tranquil·la si s’admet que aquesta falta d’inversions deriva ocasionalment en falta de seguretat? Com poden sentir-se fora de perill quan l’esmentat senyor ministre diu, sense més concrecions, que “l’explicació ]d’aquests accidents] és més complexa del que ara ens podem imaginar”? Com de complexa, senyoria? En fi…
Que, parlant ja una mica del paisatge global, dic jo que aquesta frenada a la força ferroviària bé podria estendre’s a altres camps. Per exemple, a aquesta obsessió, una mica malaltissa, de Pedro Sánchez perquè Espanya sigui el primer país del món en tantes coses: el PIB, la creació d’ocupació, els èxits esportius, la democràcia avançada i la transparència… I els trens, els més veloços i els millors del planeta. Com els aeroports, com…
Bé, ja se sap que el triomfalisme dels governants és, tantes vegades, il·limitat. Ara que ha començat FITUR, que congrega a Madrid a desenes de milers d’especialistes, tampoc seria dolent potser fer una reflexió sobre si necessàriament aquest 2026 hem d’arribar als cent milions de visitants (en 2025 no els vam aconseguir), quan els operadors més conscients aconsellen redimensionar les expectatives per garantir la qualitat del nostre turisme i per al turista.
No, no som, ni tenim capacitat de ser, els primers en tot, ni tenim per què batre la Xina en velocitat sobre raïls, ni en tantes altres coses. Ni cal presumir davant Alemanya per la nostra creació de riquesa. Ni vanagloriar-nos que som el país més transparent, més dinàmic, més alegre, més tot. Convé que anem mesurant, repassant, revisant, recalculant i limitant a la realitat que ens circumda les nostres ambicions faraòniques. I la realitat no és només l’accident d’Ademús, clar, però també és l’accident de Adamuz.
La realitat no és només que el país estigui deixant de funcionar (els trens ja no arriben puntuals, les llistes d’espera mèdica són més llargues, l’atenció telefònica oficial és cada dia més deficient, la llum es pot apagar en tot el país durant un dia sencer i encara seguim, gairebé un any després, sense una explicació completa de per què va ocórrer): la realitat és que aquest fet, tan obvi, no es reconeix oficialment, perquè els nostres representants estan molt okupats pensant en com mantenir, o adquirir, poder cap al 2027.
I, lamento dir-ho, encara pitjor: ens creen una realitat fictícia –perdó per la reiteració en la paraula ‘realitat’: ho exigeix el guió—per distreure’ns de coses que a ells no els agrada que s’airegin. Fabriquen un país diferent, en el qual els trens són puntuals, els metges no fan vaga i la transparència és completa. Un relat en el qual, en suma, Espanya està, clar, en el ‘top ten’.
I no: començant per la transparència, que no ha brillat precisament quan el govern va ocultar que es ‘redueix’ la velocitat oficial dels AVE en el trajecte Barcelona-Madrid, les coses no són precisament com es pinten des de la Moncloa i rodalia. Crec sincerament que aquesta carrera una mica boja, que no està sustentada per una pista gaire ferma ni ben traçada, ha d’alentir-se: ja n’hi ha prou de voler ser sempre els ocupants de la part més alta del podi, d’acaparar imaginàries medalles d’or.
I no, no és aquesta una crònica catastrofista, de ciutadà cremat, influïda per dos accidents ferroviaris gairebé seguits, a Adamuz i Gelida, amb totes les conseqüències lamentables que aquests greus accidents han tingut; és la crònica d’una deterioració diària en el funcionament general d’un país, els governants del qual certament no ho fan tot malament (encara que hi hagi sectaris que ho diuen), però que sens dubte s’han situat a bastants quilòmetres per hora de distància de la realitat.
