Amb els anys, i a fi de trobar cert equilibri entre el que el moviment feminista ha aconseguit que s’incorpori al marc legislatiu (“la igualtat efectiva de dones i homes”, per exemple, en el cas de la legislació catalana) i el que bona part de la societat encara voldria, que és la no igualtat, s’han adoptat paraules boniques per fer veure que ens ho creiem, això que ha de ser possible algun dia la igualtat, i no treballar-hi.
Sí: i llavors és habitual que en comptes de “feminista”, “igualitari”, o fins i tot “equitatiu” es facin servir altres paraules que, de fet, volen dir altres coses, però que sembla que sonen menys radicals i llavors resulten, o bé menys incòmodes, o bé menys compromeses: “inclusiu” n’és una d’elles, i ara es fa servir per a tot, o “interseccional”, que com que no se sap ben bé què vol dir, queda bé d’escriure i de llegir.
Però la cosa és que ni tot vol dir el mateix, ni hem aconseguit pas garantir la igualtat, ni l’equitat, ni tampoc la paritat. Com que majoritàriament s’ha virat cap a fer servir altres paraules, la conseqüència, en canvi, és que es va assentant en l’opinió pública que tot això de la igualtat i tal ja ho tenim superat, i llavors ja no cal posar-nos-hi. I llavors tornem a tenir majories d’homes a la tele, als consells de direcció, als actes oficials, a les fotografies dels que manen, o als cartells i les taules dels congressos que organitzen les nostres universitats públiques. Sí, aquí, a Catalunya: fixeu-vos-hi si en teniu curiositat.
Llavors… què vol dir, “inclusiu”? per començar, que a una realitat ja donada, ja feta, ja decidida, amb unes característiques determinades, hi inclous algú que no hi tenia accés, que n’estava exclosa. Com que la complexitat és gran, sembla de sentit comú que el terme “inclusiu” sigui més pràctic d’utilitzar davant la real “diversitat funcional” de les persones: un autobús adaptat perquè hi entrin còmodament les cadires de rodes és inclusiu, i una escola que s’ha format en llenguatge de signes per a les nenes i els nens sords que el facin servir, és inclusiva.
El que passa, però, és que la paraula ara ja s’ha magrejat una mica massa, i de sobte et trobes que quan preguntes per què tota la comunicació a les xarxes i les cartes d’un restaurant està en anglès, a Barcelona, et responen que “perquè així és més inclusiu”. A veure, que això vol dir “perquè així és més hegemònic”, i llavors hem girat del tot la paraula!
Així que sí… ara que la gent escriu les paraules retallades, al whatsapp i a les aplicacions de comunicació entre persones, ara que la gent en general escriu poc, resulta que segueixen sent fonamentals les paraules, el seu sentit i com les fem servir. Sí, perquè fent servir paraules que volen dir coses diferents hem passat de puntetes per l’objectiu i pel mandat de la igualtat, hem abusat de termes com el d’inclusió i l’hem fet servir tant per dir que som molt guais perquè els lavabos ja els poden usar totes i tots i totis, i hem acabat defensant que als nostres bars es parli i s’escrigui en anglès, així que tornem a ser allà on érem, a la casella de sortida.
