El debat hauria de ser sobre la utilització per a la política domèstica de la visita del cap d’una església i d’un estat més petit que l’Antiga Esquerra de l’Eixample –que, per cert, si avui dia és estat és per un tractat signat amb Mussolini. Hauríem de debatre per què, en un temps en què caldria reivindicar el valor de laïcisme per a l’esfera pública i defensar la idea que la religió ha de ser un afer estrictament privat, ens trobem amb anuncis ridículs de la Generalitat a la televisió pública i el metro saludant el Papa, com els protagonistes d’una pel·lícula de Berlanga. Més enllà de l’obvietat que l’operació de propaganda respon a interessos de Pedro Sánchez –convençut que creix com a figura internacional en un front imaginari anti Trump compartit amb Lleó XIV–, hi ha camp per a reflexions més profundes. Però això seria en un país normal. L’article demolidor publicat per Xavier Diez aquest divendres deixa molt clar per què el sobiranisme s’hauria de preocupar de tenir una posició ferma amb relació a la jerarquia del catolicisme i no la té, com amb tantes altres qüestions.
Tanmateix, l’actitud del Vaticà, que ha oscil·lat segons en el moment entre l’hostilitat i la indiferència respecte dels anhels del catalanisme, no és l’única raó per la qual ens trobem reclamant (en alguns casos, implorant) que el Papa parli una mica de català en la benedicció de la Torre de Jesucrist de la Sagrada Família del catalanista Gaudí. L’arquebisbe de Barcelona, nascut a la Franja i catalanoparlant, ja ha deixat clara més d’una vegada la seva actitud respecte de la llengua del país, propera al menyspreu. Però si el Vaticà tracta el català com una llengua secundària és perquè és el que fan la majoria d’institucions, a vegades fins i tot el mateix govern de la Generalitat.
Històricament, l’Estat espanyol o ha perseguit o ha considerat subalterna la llengua catalana, que és el que fa ara encara que sigui oficial, o cooficial per ser exactes. La mateixa consideració que tenen el basc i el gallec, no cal dir-ho. Si finalment al Congrés es parlen totes les llengües oficials del que diuen que és un estat descentralitzat és només perquè una aritmètica parlamentària capriciosa ho ha permès. Benvingut sigui, perquè aquesta mesura difícilment es podrà tirar enrere: si a algú li passa pel cap, serà un detonant, un antídot contra l’anestèsic inoculat pel PSOE i el PSC els darrers anys. Però, fora del terreny marcat expressament per pactes conjunturals, el català continua tenint el tracte de sempre. Per això, per exemple, el Ministeri de Sanitat, encapçalat per la progressista de progressistes Mónica García, no té manies a l’hora de tancar la porta a la possibilitat que els estudiants de medicina catalans puguin examinar-se per al MIR en la seva llengua, amb l’argument que “la utilització del castellà en l’elaboració i la realització de la prova respon a la seva condició de llengua oficial de l’Estat, d’acord amb l’article 3.1 de la Constitució”. De Madrid a Roma, passant per Barcelona, tothom deixa clar que si els catalanoparlants volen alguna cosa més s’hauran de preocupar de tenir un estat.
