Un dels pecats recurrents del progressisme, i també del moviment independentista, ha estat ignorar la qüestió religiosa. Aquest ha estat un greu error. Probablement hi ha poques coses tan polítiques com l’espiritualitat institucionalitzada en sistemes de ritus i creences. Només cal mirar enrere, al passat, i al nostre voltant, al present, per comprendre la imbricació entre sistema polític i espiritualitat organitzada, i com de necessària és la dimensió moral i espiritual en una vida col·lectiva fonamentada en normes. Només cal llegir l’interessant diàleg entre el filòsof Jürgen Habermas i el Papa Ratzinger sobre les dificultats de construir i consensuar sistemes de convivència fonamentats en normes sense tenir en compte la narrativa i la perspectiva moral que ofereix la religió, particularment el cristianisme, que ha definit Occident.
Catalunya és una excepció al món, i per això és fàcil incórrer en errors d’anàlisi. Segons la Fundació Ferrer i Guàrdia, només el 49,9% dels catalans es defineixen com a creients; d’aquests, set de cada deu no participen pràcticament mai en cap activitat religiosa, i menys d’un 10% assisteixen al culte de manera regular. Encara que es detecta una pràctica i compromís creixents entre les generacions més joves, la realitat és que la majoria dels residents del Principat viuen força al marge del que encara és la religió majoritària —el catolicisme— i, en tot cas, la seva relació amb el cristianisme és més aviat de caire cultural. Es tracta d’allò que el pensador francès Emmanuel Todd defineix com a “cristianisme zombi” —absència quotidiana de la religió, residualitzada en elements culturals—, que explica un cert declivi civilitzatori. Tanmateix, la religiositat dels catalans és inferior a la dels espanyols (deu punts per sobre), o a la dels nord-americans (un 70% dels quals es defineixen com a cristians), i encara més inferior respecte a l’Amèrica Llatina, àmplies zones d’Àsia (amb l’excepció de la Xina o el Japó) i l’Àfrica. Aquest allunyament de la religió (que no pas de la fe, o de l’espiritualitat individualitzada o sublimada en creences polítiques) ha impedit fer una lectura correcta de la dimensió política que ha tingut tradicionalment la religió i, en particular, l’Església catòlica.
Si haguéssim de definir la relació històrica entre Catalunya i el Vaticà, hauríem de recórrer a l’adjectiu “conflictiva”. El papat, tradicionalment lligat a la monarquia francesa, especialment a la casa dels Capet, ha estat utilitzat com a ariet ideològic contra els interessos de la nostra nació. La croada albigesa del segle XIII contra els càtars va ser una manera de destruir els lligams polítics i històrics entre els occitans i els catalans, per posar els primers sota l’òrbita francesa i, finalment, annexionar-los. Posteriorment, la intervenció a Sicília de la casa comtal de Barcelona va comportar una altra croada contra el nostre país (1285), fins que les mosques de Sant Narcís van delmar els assetjadors francesos i van fer avortar una maniobra similar a la perpetrada contra Occitània. Durant l’edat moderna, amb la monarquia dels Habsburg i, posteriorment, la dels Borbons, el Vaticà va oferir cobertura legal i ideològica a l’esforç de castellanització. El capteniment irresponsable del catolicisme durant el segle XIX (correspost, al seu torn, amb un estúpid i estèril anticlericalisme liberal i republicà) va contribuir a un ambient de guerra civil en què la majoria de les elits eclesiàstiques van prendre partit pels elements més reaccionaris (que normalment equival als més espanyolitzadors). Finalment, durant el segle XX, les circumstàncies van empènyer la jerarquia catòlica a emetre una nova croada contra el nostre país, fent servir, de nou, el catolicisme com a arma de repressió civil i ideològica, fenomen que en certa mesura explica l’acceleració de cert distanciament entre societat i Església. Finalment, el Vaticà va prendre de nou partit (contra els de sempre), modificant els seus bisbats per lliurar els territoris catalanoparlants de la Franja a la Conferència Episcopal espanyola i, particularment, a entorns com l’Opus Dei.
Podríem continuar amb els diversos greuges. Malgrat que el cristianisme ha format part consubstancial de la identitat catalana, i que la immensa majoria d’eclesiàstics han mantingut una profunda lleialtat al seu país, tractes com el dispensat a mossèn Cinto Verdaguer —apartat del seu ministeri— o el sabotatge exercit contra el projecte de Conferència Episcopal Tarraconense —on nacionalisme català i progressisme social eren associats—, així com nomenaments polèmics de bisbes i cardenals, ens fan arribar a la conclusió que no hi pot haver confiança en un Vaticà que, des de la seva sibil·lina diplomàcia, ens voldria fer desaparèixer, d’acord amb els designis de Madrid i París.
És en aquest context que hem d’entendre la visita papal de la setmana vinent i les polèmiques generades amb anterioritat. Personatges com el cardenal Omella, algú que no s’esforça gaire a dissimular la seva oberta animadversió contra la catalanitat, disposat a materialitzar l’hostilitat manifesta del catolicisme espanyol, que considerava una heretgia l’independentisme majoritari entre els catalanoparlants, han decidit fer de la visita de Lleó XIV una humiliació pública del nostre país, una nova croada contra la llengua i els símbols propis, i escopir directament contra la tomba d’Antoni Gaudí, un home que, d’acord amb la jurisprudència canònica, té tot el dret a la condició de sant. Un sant que no dubtava a defensar la seva llengua, i que per aquest motiu, com tantes altres generacions de catalans, va ser apallissat i empresonat per Espanya. Desconec si la mobilització dels creients del país i l’actuació discreta de personatges amb accés a Roma modificaran la seva actitud. En qualsevol cas, qui això escriu considera que la crisi ocasionada directament des de l’arquebisbat de Barcelona hauria de ser una oportunitat d’afirmació nacional, ni que fos des de la contundència d’una sonora protesta popular.
És per això que critico el progressisme i l’independentisme per haver ignorat o donat l’esquena a un element tan essencial com és la religió, i, en particular, el catolicisme. El Vaticà disposa d’una de les diplomàcies més prestigioses, subtils, pragmàtiques i intel·ligents del món. I, malgrat els seus instints, interessos o preferències, normalment actua d’acord amb la lògica de minimitzar riscos. Pot haver pres les seves decisions (sens dubte, influenciades per Omella i el seu entorn reaccionari i catalanòfob); tanmateix, Roma només actuarà si considera que hi pot haver conseqüències negatives. L’independentisme hauria d’haver assumit que del “ni un paper a terra” hauríem d’haver passat al nou estadi del “cap agressió sense resposta”. I, si això implica xiular el Sant Pare, cartes de protesta o una allau d’apostesies, en llenguatge evangèlic, que així sia.
Tanmateix, a molts creients els pot incomodar una radicalitat tan gran. Fins i tot, si hi ha una cosa que caracteritza l’Església és que no es deixa impressionar per les passions del moment, sinó que mira a llarg termini. D’aquí la seva proverbial i exasperant lentitud. Tanmateix, i ja no parlo d’independentisme, sinó de catalanitat, l’alternativa a una Catalunya humiliada vaticanament és crear un cisma. Aquesta visita hauria d’obrir un període de reflexió per a creients i no creients, sobre la conveniència de crear una nova església catalana independent. Una església desvinculada de Roma, que trenqués radicalment la relació amb la Conferència Episcopal Espanyola i que, tot mantenint en essència els dogmes, ritus, sagraments i estètica, establís la seva pròpia lògica i els seus propis ministres, bisbes, arquebisbes i cardenals, això sí, i com definia la pràctica de les primeres comunitats cristianes, des d’una elecció gestió democràtica quotidiana. Això voldria dir moltes coses, especialment disputar el control dels feligresos (i probablement recuperar tots aquells que se n’han distanciat). Això voldria dir disputar l’espai públic, el control de les parròquies, dels edificis religiosos (inclosa una Sagrada Família que pot ser humiliada per Omella i els seus mariatxis catalanòfobs). Això també vol dir que, sense el control d’un Vaticà que ha de contenir els elements més reaccionaris, hi hauria prou llibertat per normalitzar el sacerdoci femení (el feminisme ha estat molt negligent a l’hora de reclamar la igualtat de drets en el si de les religions) o trencar amb el celibat dels sacerdots (cosa que permetria prevenir amb més eficàcia els casos de pederàstia).
El bisbe Josep Torras i Bages va emetre aquella famosa frase: “Catalunya serà cristiana o no serà”. Sospito que, més enllà que hi hagi un munt de catalans que es considerin ateus o agnòstics, tenia, en essència, raó. Catalunya, com a nació occidental sorgida a l’edat mitjana, deu molt, en els seus elements culturals i identitaris, al paper de la religió, present encara avui entre els nostres símbols, ritus i cosmovisions. La nació canvia amb cada generació; tanmateix, allò que li atorga continuïtat són la llengua, els símbols, la història comuna i també la seva espiritualitat més o menys compartida. Fins i tot no s’entén l’anticlericalisme sense aquest element profundament cristià o, fins i tot, caldria entendre la pròpia laïcitat com un producte d’un cristianisme en què la teologia ha anat de bracet amb la filosofia i el pensament. Fins i tot l’anarquisme, al qual he dedicat uns quants anys de recerca, conté aquests elements de misticisme que no es poden entendre sense aquest pòsit catòlic, que ha actuat com a cohesionador polític i social, com a espai de memòria i transcendència. És per tot això que Catalunya no pot renunciar al cristianisme, malgrat que el Vaticà ens ofengui. Per això, la idea de crear una església catalana independent de Roma és un projecte que caldria considerar transversalment, políticament, socialment. En el fons, Roma ha pecat moltes vegades contra el nostre poble i li convé una bona penitència. Repúbliques com la de Finlàndia tenen la seva pròpia església, que denominen “nacional”, i pot ser una font d’inspiració i emulació per a uns catalans, religiosos o no, que requereixen institucions sentides com a pròpies i, sobretot, lleials al país. Cosa que, actualment, no està passant.
Tot parafrasejant Joan Fuster, “tota religió que no fem nosaltres serà feta en contra nostra”. Catalunya ha d’entendre els esdeveniments d’aquests dies com una oportunitat per repensar-nos a nosaltres mateixos, i de quina manera responem davant una agressió. Una església nacional catalana, independentment dels nostres sentiments religiosos o de la seva completa absència, ens ateny a tots, car això sí que és una estructura d’Estat que ens cal. Fins i tot, més enllà, una manera de relacionar-nos amb la divinitat sense haver de passar per un Vaticà que més enllà d’un amor que no ens professa, no ens respecta.
