Un dels lamentables espectacles d’aquest passat estiu ha estat el linxament mediàtic de Carme Junyent. Una de les filòlogues més respectades arreu del món va ser atacada de manera sistemàtica per atrevir-se a allò que diu la llengua i el sentit comú: que forçar canvis en les estructures lingüístiques per acomodar-les a la inclusió de col·lectius històricament discriminats, no només generava una artificiositat degradant al català, sinó que tampoc servia en absolut per combatre la discriminació i el menysteniment de moltes persones que no segueixen la norma ni els cànons. En altres paraules, que el famós “totis”, més que una eina d’alliberament, acaba esdevenint una befa, una estratègia ingènua amb un punt de ridiculesa, un recurs que, més que beneficiar un col·lectiu, més aviat genera anticossos entre el comú dels parlants. Els atacs a la doctora Junyent, probablement una de les persones més sàvies de Catalunya i d’una trajectòria feminista de la qual ningú no n’hauria de dubtar, no contribueixen precisament a la causa de normalitzar el que, per estalviar-nos llargues perífrasis, podríem considerar dissidències sexuals o capteniments no normatius.
El que aquí succeeix no és una especificitat pròpia de la nostra estèril paràlisi política, sinó el reflex d’un fenomen que s’estén arreu d’occident, amb epicentres anglosaxons, i que ha esdevingut el nou estendard de l’enèsima mutació de l’esquerra des que la caiguda del mur de Berlín va deixar descol·locats a molts. En pocs anys, potser mitja dotzena, allò que havia sorgit fa mig segle des de les universitats nord-americanes, amb pensadores com Shulamit Firestone o Judith Butler, han acaparat bona part dels debats i les energies de moviments socials i partits polítics per esdevenir elements centrals. Certament, l’homofòbia i la LGTBIfòbia és un problema greu que s’està accentuant en els nostres temps, i que certament cal combatre per una elemental noció del respecte a la dignitat humana. El problema, i no tinc gaire clar que des del món polític i militant se sigui massa conscient, és que aquesta obsessió per la identitat, per la singularitat, representa una deriva social i ideològica coincident amb els postulats i les pràctiques del neoliberalisme.
Un llibre recent del psicòleg Edgar Cabanas i la sociòloga Eva Illouz, Happycràcia, sobre el creixent paper de l’enginyeria social en les polítiques públiques, ens explica que en els darrers anys, el neoliberalisme, més que una determinada ideologia i pràctica econòmica ha anat convertint-se en una filosofia integral de vida. Una filosofia que comporta la extensió implacable del camp de l’economia al conjunt de les esferes de tota la societat, també les més íntimes i subjectives, incloent-hi, sobretot, un individualisme centrat en el jo, en base a què tots som actors independents i autònoms, en què tota experiència passa per la idea de mercat. En altres paraules, l’individu, cada vegada més singular i atomitzat, és reduït a la condició de producte autogestionat, un empresari de si mateix (com consideren Pierre Dardot i Christial Laval) forçat, per gust o de força a construir una marca pròpia, un branding permanent. O, explicat d’una altra manera, destruïts els nexes socials, havent abdicat de tot projecte col·lectiu, l’individu, sol, ha de sobreviure pels seus propis mitjans en la selva del mercat, legitimant un darwinisme social on, les condicions objectives, fonamentades en unes condicions en les quals, en aquest joc pervers, uns pocs juguen amb les cartes marcades, fan impossible l’èxit, i per tant, l’individu no pot fer sinó responsabilitzar-se dels seus fracassos.
És això: l’esquerra ha renunciat a construir una alternativa global, a generar espais comuns i compartits –sobretot els sindicats, l’associacionisme laboral– per transformar el món, i ara només sembla aspirar a transformar els sufixos de substantius i adjectius. El “totis”, en bona mesura, és metàfora de l’abandó de l’espai –i el llenguatge– comú. En una època en què s’exalta la diferència com a reivindicació d’una singularitat pròpia, la customització del llenguatge acaba, fins i tot, esdevenint una conseqüència estranya. Les discussions sobre el gènere, la racialització, les orientacions sexuals, l’aspecte físic, l’espècie o qualsevol altra categoria, sembla més aviat una competitivitat per veure qui està més oprimit (una competitivitat neoliberal a la recerca d’un nínxol de mercat). El resultat: una atomització que es correspon a la voluntat neoliberal d’aïllar a cada persona a dins la pròpia illa, a fi de poder-les inundar, una rere l’altra, en un veritable canvi climàtic , caracteritzat per una polarització social, en què el llenguatge comú i els objectius compartits siguin colgats rere les aigües pantanoses d’un sistema econòmic despietat.
Ja ens ho advertia l’historiador Tony Judt al seu testament intel·lectual, El món no se’n surt. Ja no és possible una veritable conversa política. Referint-se a la seva experiència com a professor universitari a la Nova York de principis de segle, el londinenc assenyalava que els afroamericans es relacionaven amb afroamericans, les lesbianes amb lesbianes, els jueus amb jueus, i així fins que era impossible compartir un projecte d’una vida col·lectiva millor. Més d’una dècada després de publicar el seu darrer llibre, ja hem vist com això s’ha traduït en una profunda polarització en una societat d’innegable tradició democràtica com la dels Estats Units. I aquesta mena de cursa armamentística per esdevenir minoria, està funcionant com a atomitzador social, en què la superfície anega la profunditat.
I, efectivament, i la Carme Junyent n’és plenament conscient, qualsevol crítica a aquesta mena d’onanisme de la identitat, parany en el qual ha caigut bona part d’una esquerra que sembla deixar de parlar sobre salaris més equilibrats, intervenció del preu de l’habitatge, reducció del temps de treball, nacionalització d’empreses privatitzades, impostos progressius a les grans fortunes, gratuïtat de l’ensenyament o extensió dels serveis públics, s’ha transformat en una mena de puritanisme religiós, en què tota crítica comporta un rebuig –i de vegades, assetjament– inquisitorial. Ho va patir el mateix bisbe Novell, quan després d’unes desafortunades declaracions en què qüestionava l’orientació sexual no normativa, va haver de ser escortat a la sortida de les misses, demostrant certa intolerància, paradoxalment, religiosa.
