Més enllà d’algunes declaracions polítiques i unes poques piulades amb infografies ben guapes i els mateixos missatges contundents de cada any cridats als quatre vents virtuals, avui poca mobilització hem vist per dir que no tenim res a celebrar, que la Constitució espanyola és paper mullat i una presó pels pobles que volen autodeterminar-se. Enrere queden els anys de cremades massives del text imposat i les manifestacions de rebuig, d’independència, caldria dir, una paraula cada cop més difícil d’escoltar, que es diu en privat i amb la boca petita, desbancada per l’amnistia i l’autodeterminació.
No és només el context polític post 1 d’octubre, els replegaments dels partits i la lluita caïnita per l’hegemonia, la gestió de la repressió o el cansament i frustració de tants dels que defensaven les escoles aquell dia. A banda de passar una pandèmia, els espais de mobilització ciutadana s’han multiplicat i diversificat i, poc a poc, estan essent copats majoritàriament només per un sol sector de l’independentisme transversal, els del President legítim. Això sí, per incompareixença de la resta, amb comptades excepcions. És cert que la política neoautonomista de la gestió del mentrestant i les pica-baralles entre els partits no ajuden a reconstruir el múscul del carrer, de la militància de base que tant va estirar dels partits fins obligar-los a posar les urnes, però, tot i així, em pregunto on és, en quin espai fa feina, més enllà dels càrrecs a Govern, la militància d’Esquerra.
Fa fred, el preu de la llum no para de pujar, s’atreveixen a tocar el català i la repressió continua, però des de les institucions ningú s’ha plantat encara. No cal simbolismes, d’acord, però ni la pobresa energètica ni la defensa del català ho són. Anem esperant el moment de desobeir, però el mentrestant se’ns menja i l’allunyament de la ciutadania respecte els polítics -descontenta, atordida, cansada, abandonada, sense entendre gaire què fan-, comença a ser alarmant. Quan calgui tornar a mobilitzar-se, perquè caldrà, ens els creurem, hi anirem, ens arriscarem altre cop? És més, hi seran ells, s’atreviran a assumir que la presó i l’exili tornarà? En el mentrestant, aquest és un escenari difícil d’imaginar, sobretot perquè ni s’està preparant ni es veu gaire empenta en voler fer-ho. Quatre anys després no hi ha full de ruta compartit ni pla B ni calendari a la benvolença actual amb Madrid.
Radiografia en mà de la societat civil organitzada, a l’ANC i l’Òmnium de sempre en un primer moment s’hi van sumar els CDR, avui congelats, pràcticament desapareguts, i el Tsunami Democràtic, defenestrat i acusat de partidista per la manipulació del Sit and Talk que ha portat a l’actual taula de monòleg. Després va aparèixer el Debat Constituent i les seves enteses, que intenten sobreviure amb una última fuetada en forma de concert de Lluís Llach al Sant Jordi. Finalment, el Consell per la República, les seves locals i l’Assemblea puigdemontista recentment escollida. Per triar i remenar si ens volem mobilitzar.
Em direu potser que tots fan funcions diferents, però no em convencereu per deixar d’afirmar que som un país petit i que les accions han de ser col·lectives, massives i des de la transversalitat. Entenc que Esquerra no vulgui participar en un espai presidit pel candidat de Junts a les darreres eleccions. Entenc que s’hagi cansat d’una ANC que va fer campanya electoral demanant el vot per un partit determinat quan la seva funció no hauria de ser aquesta. Entenc que en temps de càrrecs i poder no sigui l’hora de processos constituents. Allò que no entenc és per què la militància d’Esquerra es queda a casa, per què no torna a l’espai inicialment transversal de mobilització de masses del moviment per excel·lència, per què no vol tenir presència al secretariat d’una ANC ara copada per discursos de votants de Junts i membres dels Consells locals per la República, que dupliquen càrrecs i acumulen poder. Per què calla i marxa dels llocs de poder popular i deixa només les veus dels que els hi criden botiflers?
O Esquerra torna a la base i construïm plegats un nou de full de ruta compartit des de les entitats socials, o l’independentisme quedarà definitivament escapçat i orfe per un determinat sector ideològic. Companys i companyes d’Esquerra, torneu, no mateu el carrer ni el deixeu només en mans d’uns. Els drets socials, lingüístics i nacionals d’aquest país us necessiten mobilitzats, com fèiem abans, colze a colze cap a la República catalana i social independent.
