No totes les formes de poder s’aconsegueixen a les urnes. Algunes es compren. I la proposta d’ampliar de dues a deu les anomenades cadires de plata de la Cambra de Comerç de Barcelona és un exemple. No és una simple reforma de governança, és un camí que obre la possibilitat d’alterar l’equilibri entre representació i capacitat econòmica dins de la principal institució empresarial del país. Es pot vestir de modernització, de representativitat o de governança. Però el resultat és el mateix: el pes relatiu del vot disminueix.
El consell executiu de la Cambra, que sotmetrà a votació del ple la reforma aquesta setmana, argumenta que cal reforçar la presència de les grans empreses als òrgans de govern de la institució i obtenir nous recursos econòmics per impulsar la seva activitat. Seran uns 3 milions d’euros en quatre anys. Però cal preguntar-se fins a quin punt és acceptable que el pes polític dins d’una corporació de dret públic depengui de la capacitat de pagar.
Per llei ho és. Però en termes democràtics és dubtós. La Cambra no és una associació privada ni un club exclusiu reservat als seus patrocinadors. És una institució que representa el conjunt del teixit empresarial i que obté la seva legitimitat del fet que les empreses escullen els seus representants. Quan una part dels seients del ple s’assigna a qui pot aportar centenars de milers d’euros, s’introdueix un principi que hauria de generar incomoditat: el poder institucional deixa de dependre exclusivament de les urnes.
I això és especialment rellevant en una economia com la catalana, on les petites i mitjanes empreses constitueixen més del 99% del teixit productiu. Les pimes no són un actor secundari que calgui protegir paternalment. Són la columna vertebral de l’economia del país. Generen ocupació, sostenen l’activitat econòmica dels municipis, impulsen la innovació i garanteixen la diversitat empresarial que caracteritza Catalunya. Si la Cambra ha de reflectir la realitat econòmica del país, la seva primera obligació és preservar el valor del vot d’aquestes empreses.
Els defensors de la reforma argumenten que les grans corporacions necessiten més veu. Però ningú les ha exclòs mai de la institució. Les grans empreses poden presentar-se a les eleccions camerals, poden ser designades per les organitzacions empresarials més representatives, participen en comissions sectorials i exerceixen una influència notable en la vida econòmica del país. La seva presència a la Cambra ja és avui molt superior al seu pes numèric dins del conjunt d’empreses catalanes.
La qüestió de fons és el missatge que transmetrà la Cambra si creixen les cadires de plata: hi ha una via d’accés al poder institucional que no passa per les urnes. La democràcia econòmica també consisteix a posar límits al pes dels diners. Precisament perquè les grans empreses ja disposen d’una enorme capacitat d’influència en qualsevol societat oberta, les institucions representatives haurien d’actuar com a espais d’equilibri i pluralitat.
