Hi ha una cosa millor que et toqui la grossa? Sí, ser funcionari del Parlament de Catalunya. Allà, quan ets telefonista i fas seixanta anys, te’n pots anar de vacances tot l’any i cobrar íntegrament un sou de 3.834 euros al mes fins que accedeixis a la jubilació. Ara bé, encara pot haver-hi un premi més gran: si ets exsecretari general de la casa, et toca la grossa… cada mes! Tens una paga de 10.729 euros i cada dia pots anar a pescar o a jugar al golf tot esperant també la jubilació.
Un d’aquests exsecretaris afortunats és Xavier Muro, aquell braç protector de la legalitat “rojigualda” dins el Parlament durant els mesos més convulsos del 2017. Ara entenem el perquè de la seva fidelitat a Espanya. No defensava la constitució, defensava la menjadora. Veritablement, no hi ha res millor per la metròpoli que mantenir ben remunerats als alts funcionaris o càrrecs indígenes per garantir la seva lleialtat. Tothom sempre té un preu a la colònia.
Aquest escàndol dels vint-i-un funcionaris del Parlament que ja no hi treballen, però que ens consten 1,7 milions d’euros l’any, suposa la definitiva degradació de la institució. Tot allò que envolta el seu funcionament intern fa la impressió de tenir un cert aire mafiós. Es protegeixen entre ells i l’opacitat és absoluta. Només així s’entén que hagin trigat nou mesos per donar el cost d’aquestes retribucions al mitjà de comunicació que les va reclamar i que ha destapat l’afer. L’origen de la “llicència d’edat” que empara aquest saqueig al contribuent té el seu origen en un acord entre ERC, CiU i el PSC fa vint-i-quatre anys. Precisament els tres partits que es reparteixen les grans menjadores institucionals del país, sigui als ajuntaments, diputacions o consells comarcals.
A partir d’avui, parlar a Catalunya de transparència en la gestió pública serà una broma de mal gust que només se la creuran aquells que viuen d’aquesta farsa. També serà una ofensa pel votant independentista escoltar declaracions dels dirigents d’ERC o Junts afirmant que la seva prioritat és l’autodeterminació, un referèndum o vés a saber el què. Res. Són uns fariseus que han acabat tenint el mateix objectiu que els polítics de Madrid: mantenir-se en el càrrec a còpia de mentides i favors. Per desgràcia, ara per ara, l’espanyolització de Catalunya adquireix la seva màxima expressió en el Parlament de Catalunya.
Voler i lluitar per una Catalunya independent significa també fundar una entitat política sense cap dels tics de molts actuals estats que són vistos pels mateixos ciutadans com una amenaça (l’espanyol n’és un bon exemple). Per això, un estat català ha de significar la màxima expressió de pulcritud i eficàcia en la gestió de la cosa pública. El prestigi de la pàtria és el prestigi de les seves institucions. Però d’aspirar a ser la Dinamarca del sud, hem esdevingut una “Región de Murcia” del nord amb corrupteles. I tot gràcies a la mesquinesa i pusil·lanimitat dels eunucs polítics que escalfen els escons del Parlament de Catalunya. Ben mirat, qui els voti esdevindrà còmplice dels seus abusos i les seves estafes.
