El dijous 7 de setembre, a la plaça Margarida Xirgu de Barcelona i en el marc dels actes de la Diada Nacional de Catalunya, es farà lliurament de la Medalla d’Or de la Generalitat a la cantant Maria del Mar Bonet, a l’editor Eliseu Climent i a la poeta Marta Pessarrodona pel seu “compromís amb la llengua i la cultura”. A la primera, se li homenatgen els cinquanta anys de carrera musical; al segon, el seu compromís amb el conjunt del domini lingüístic; i a la tercera, la seva llarga trajectòria literària. És un reconeixement oficial que em sembla just perquè tots tres, cadascun en el seu camp, han enriquit i enriqueixen la nostra llengua. I si algú en té dubtes deu ser perquè en desconeix el llegat. Per aquesta raó, sempre celebraré els premis que es concedeixin a Maria del Mar Bonet, Eliseu Climent i Marta Pessarrodona.
Dic això, perquè no se m’interpreti malament. Si tinc alguna discrepància relativa a aquestes tres medalles no és pas per cap dels guardonats, sinó per la Generalitat. M’explicaré. Sabem que els governs de les Illes i del País Valencià tenen un pla per anorrear la llengua catalana en els territoris respectius. Al País Valencià, abans que reconèixer-la, prefereixen passar per ignorants i provocar vergonya aliena dient que català i valencià són llengües diferents (tan diferents com el castellà i l’andalús?). I, davant d’això, com a reacció, el govern català pren la mesura de premiar tres persones que representin els Països Catalans. És dolenta, aquesta reacció? No, és clar que no. El premi no té res de dolent ni de lamentable en si mateix. El que sí que és lamentable és que aquesta, precisament aquesta, sigui l’única mesura que se li acut al govern català com a resposta oficial de Catalunya als esmentats atacs tot i saber que les Medalles de la Generalitat, tant si són d’or com si són de platí, fan pessigolles al nacionalisme espanyol. Pessigolles!
Del govern de Catalunya, si fos un govern assertiu, se n’esperarien accions més contundents que no siguin l’autoplany permanent com a praxi política i la queixa tebiona per no molestar. Tots els moviments de resistència lingüística de les Illes i del País Valencià esperen de Catalunya molt més suport, molta més ajuda, molta més energia per lluitar contra el lingüicidi que Espanya està perpetrant en aquells territoris i, ves per on, l’únic que troben és un govern amb sang d’orxata que ni tan sols és capaç de blasmar institucionalment, amb noms i cognoms, els polítics que estan dirigint aquesta operació lingüicida. No som tres cossos, senyors i senyores del Govern. Som un sol cos! I aquest cos es diu llengua catalana. Soc conscient, tanmateix, que pico en ferro fred dient això a un govern que ensenya l’espanyol als immigrants i refugiats, perquè el català… ja l’aprendran algun dia… si els ve de gust. Al capdavall, no el necessiten per a res, oi?
Són, doncs, la impotència, l’acomplexament i el conformisme els que empenyen el Govern a recórrer a la Medalla d’Or, perquè sembli que reacciona als atacs: “Ens fan això? Doncs ara veuran de què som capaços! Repartirem medalles!”. Tot va ser sentir aquesta mesura que el president del País Valencià i la presidenta de les Illes ja corrien espaordits! I és que tenen pànic a les pessigolles. En fi, diguem-ho clar i català: que Maria del Mar Bonet, Eliseu Climent i Marta Pessarrodona es mereixin la Medalla d’Or, no vol dir que se’ls hagi d’instrumentalitzar per amagar la impotència i l’immobilisme governamental. Cap medalla no salva una llengua. És cínic i ofensiu que aquelles autoritats que glossen avui la figura de la lingüista Carme Junyent, arran de la seva mort, no hagin fet mai cas dels seus advertiments científics, que diuen que el català s’està morint.
Hom potser dirà que la millor eina per aturar un lingüicidi és la independència nacional, és a dir, la tinença d’un Estat propi, i és ben cert. Naturalment, que sí! Per això caldria que la Generalitat ens digués quina nació de la terra ha aconseguit mai la seva llibertat fent pessigolles a l’Estat del qual es volia alliberar.