Fa quaranta anys, es va llançar la iniciativa del Partit Reformista Democràtic liderat per Miquel Roca, alhora dirigent de Convergència. Com que la campanya se centrava en la personalitat del dirigent català, aleshores número dos de Jordi Pujol, la premsa i la saviesa popular van batejar la proposta com l’Operació Roca. Hi van participar alguns espanyols o joves o atrevits, com Florentino Pérez i Antonio Garrigues Walker. La cosa semblava prou senzilla; davant el fracàs i el desgavell del centre polític a les Espanyes, els catalans brindaven la possibilitat d’exportar l’experiment centrista de Pujol arreu de l’estat, en una coalició que unís tots els demòcrata-cristians, liberals i socialdemòcrates. És sabut i notori que van fracassar estrepitosament a les eleccions del 1986 i la criatura es va dissoldre.
Des de fa un temps, s’està coent un projecte que, salvades les distàncies, apareix com la repetició d’aquell experiment però a l’entorn de les esquerres alternatives i els hereus del republicanisme clàssic. El portaveu visible d’aquesta Operació Roja seria Gabriel Rufián, el representant d’Esquerra Republicana al Congrés de Madrid. Els paral·lelismes amb allò de Miquel Roca són tan temptadors, que ja han aparegut veus d’alarma des del principi, alertant sobre l’inevitable fracàs històric que condemna, al sorral de les Espanyes, qualsevol iniciativa sorgida de Catalunya. Tal vegada tinguin raó, més per vells que per guineus. El que faltaria saber és si es podria arribar a reproduir la part exitosa d’aquella criatura, o sigui l’empenta interior que va significar, per als convergents, l’experiment. Perquè a Espanya no es van menjar ni un torrat, però a Catalunya van obtenir més vots i escons que mai.
Avui es fa difícil fer pronòstics sobre una tal Operació Roja, vistes les distàncies, el temps i les diferències. La sensació és que la salvació de les esquerres espanyoles balcanitzades no faria trempar gaire al respectable del nostre país. Un tal propòsit encén les xarxes socials, certament, i excita les televisions ibèriques, i potser fins i tot infla el lideratge personal del polític que se’n fa ressò. Però està per veure, en ple segle XXI i havent viscut la pujada i davallada de l’anomenat Procés, si electoralment l’enginy pot funcionar. Als catalans, per progres que siguin, diria que els exciten més altres coses que no pas rescatar les engrunes de Podemos i Sumar; igualment als anomenats perifèrics del País Valencià, les Illes i també de Galícia, País Basc i Andalusia, que ja han forjat marques pròpies que funcionen; i tampoc hi veig gaire recorregut entre els espanyols de l’Espanya espanyola.
D’entrada, a Espanya pot fer gràcia que un català abandoni el seu separatisme per embarcar-se en una heroica croada roja hispànica. Però em temo que aviat la cosa es faria malbé, i comprovaríem com no hi ha res pitjor per a les esquerres espanyoles (o per a les dretes) que dependre d’una llanxa de rescat pilotada per catalans. Crec que no ho encaixarien del tot bé, i si ho fessin, tindrien la barrina de la caverna ibèrica al clatell, tractant-los de renegats, filo-terroristes i separadors de pàtries eternes. La gent de la cova faria el mateix que ha fet sempre; usar Catalunya com a sac de boxa per poder continuar el saqueig imperial i, de passada, per enfonsar els pocs i abnegats dissidents de l’altiplà que es comportin de forma mínimament civilitzada. La lliçó històrica del nacionalisme espanyol és duríssima, negra, implacable; abans Pavía que Prim, abans Franco que Cambó, abans Tejero que Roca… i per suposat abans Abascal que Rufián.
Segurament per això ERC ha posat el fre de mà a l’invent de Rufián, i ara tant ell com Joan Tardà ho estan reconduint a l’àmbit estrictament català. Es tractaria, segons les darreres informacions i si no m’he perdut ja del tot, d’una espècie de front popular amb barretina que expressés de forma florida la seva fraternitat amb els altres pobles peninsulars. El canvi sembla raonable, perquè mostra un respecte escrupolós cap als veïns i permet que els espanyols s’emancipin políticament i resolguin els seus dilemes amb plena sobirania. Un detall que la història agrairà per sempre més. També fa possible que les esquerres catalanes comencin a desfullar la margarita tot cavil·lant si s’estimen o no les unes a les altres, i si s’han de casar (en cerimònia civil, és clar) o si només han de fer una mica de sexe, o ser amigues o què. Comptat i debatut, el cas és que se’ls ha girat feina, i res no assegura un final feliç. De fet, ni tan sols un final.
Potser caldrà repetir l’experiència aquella dels Junts pel Sí, vés a saber, però reconvertida ara en una congregació de punys i clavells i en una àmplia coalició que, si es volen estalviar de pensar gaire, ja poden agafar-se un nom que els cedeixo de franc: Junts pel Roig. Eps, no dic que no calgui fer-ho, encara que sigui només per comprovar, com el 2015, que tot plegat era una equivocació. Alguna cosa em fa pensar, amb tot, que la vermellor no arribarà a bon port, perquè en política la clau no és tant ajuntar sigles com ajuntar fermeses i coherències. Bé, estarem distrets veient-les passar i reflexionant si a can Esquerra els cal tant de mareig, i si no haurien de fer el que sempre els ha funcionat millor, que és creure’s el propi ideari i defensar els valors republicans, socials i d’alliberament nacional que fan única aquesta formació. És a dir, que ERC sigui ERC. O potser tal cosa seria massa senzilla per als bons entenedors?
