La Plataforma per la Llengua ha fet públic el cas d’una pacient psiquiàtrica que, després d’una crisi suïcida, veu condicionada la continuïtat del seu tractament al fet d’acceptar fer-lo en castellà, una llengua que no és la seva i en la que no se sent còmoda. La pacient és fins i tot pressionada per la doctora, que apel·la al pragmatisme implicant que la seva insistència en la reclamació d’assistència mèdica en català és una espècie de caprici identitari o obstacle irracional.
Quan es planteja el debat sobre l’atenció sanitària en català i els seus dèficits persistents, sovint reapareix el mateix marc mental: un suposat dilema entre els drets lingüístics — que no es limiten a un interès comunicatiu, sinó que protegeixen la identitat individual i la continuïtat cultural col·lectiva — i el dret a la salut com a dret social fonamental. Ambdós són drets humans que han de ser garantits. Certament, els drets no són absoluts i poden entrar en tensió. Quan això passa, cal ponderar quin és el seu nucli essencial en cada context. Per exemple, la llibertat d’expressió troba límits quan vulnera el dret a l’honor o la dignitat humana mitjançant discursos racistes, sexistes o d’odi. En casos com el denunciat per la Plataforma, la situació es presenta com si un dret hagués de cedir davant d’un altre considerat superior. Els drets lingüístics es redueixen a una reivindicació identitària accessòria que entraria en conflicte amb el dret a la salut —en aquest cas, amb l’assistència psiquiàtrica en un moment de crisi greu.
Tanmateix, no ens trobem davant d’un dilema tràgic entre valors incommensurables, com a Sophie’s Choice (el famós film d’Alan J. Pakula on una mare és obligada a decidir quin dels seus dos fills ha de salvar), sinó davant d’una construcció del suposat conflicte de manera que el dret a la salut es reivindica com la necessitat real, mentre que els drets lingüístics es releguen a un valor secundari. De fet, es desqualifica la demanda de ser atès en català com a irracional, equiparant-la a un caprici o necessitat secundària purament simbòlica.
Aquest marc dilemàtic no és innocent. Amaga un esquema assimilacionista que promou la subordinació sistemàtica dels drets lingüístics, que han de cedir quan estan en joc altres valors, en aquest cas la salut. Aquesta subordinació seria una espècie de dany col·lateral que s’ha naturalitzat fins al punt de semblar neutral o acceptar-se com a inevitable. Qui no assumeix aquesta jerarquia és acusat de radical, nacionalista o irracional, com en el cas denunciat per la Plataforma per la Llengua. Tanmateix, la premissa – el suposat conflicte – és tramposa. Només es planteja quan afecta els catalans, com a grup nacional i lingüístic institucionalment inferioritzat. Els membres del grup cultural dominant (els espanyols, a Espanya) no han d’afrontar cap dilema entre accedir a la salut i expressar-se en la seva llengua: tots dos drets els són garantits. Per això no han de lluitar per la seva supervivència cultural ni pels seus drets lingüístics.
Una analogia il·lustrativa és la tensió que moltes dones mares experimentem entre criança i desenvolupament professional. Aquest dilema es presenta com a inevitable en una societat patriarcal que no valora ni compensa adequadament les tasques de cura, amb costos demostrats per a la salut física i mental de les dones. En canvi, la majoria d’homes pares no experimenten la mateixa pressió ni enfronten els mateixos estereotips. L’arrel d’aquesta diferència de perspectives i experiències la trobem en un món social estructurat sobre relacions històriques de poder que fan que només els membres de determinats col·lectius que pateixen desigualtats hagin d’afrontar aquests suposats dilemes, mentre que d’altres, situats en posicions de privilegi, simplement no s’hi enfronten –o no amb la mateixa intensitat. Aquesta construcció social i institucional de la desigualtat no té una arrel econòmica en aquest cas, sinó en allò que la filòsofa feminista Nancy Fraser anomena “jerarquies d’estatus” –en aquest cas de diferents llengües i grups nacionals. Aquestes jerarquies promouen polítiques assimilacionistes dels grups inferioritzats, que esdevenen vulnerables quan reclamen els seus drets i no tenen accés al mateix nivell de protecció en un context de regles institucionals i socials que afavoreixen la nació (o grup identitari) dominants.
D’aquí que les decisions en un context d’aparent conflicte es presenten com a individuals (vaig decidir prioritzar la salut i fer el tractament en castellà; vaig decidir tenir fills i renunciar a assumir la direcció de l’empresa; o a ser sòcia al despatx; o a prioritzar la meva carrera acadèmica, etc.) quan, de fet, son producte d’una desigualtat estructural que només és evident si es pensa en termes col·lectius. En el cas denunciat per la Plataforma per la llengua, la reacció institucional a la seva situació té una resposta institucional molt feble, que no implica cap mena de penalització per a la doctora. El cas no és excepcional: forma part d’un patró institucional que assumeix la necessitat d’escollir entre drets lingüístics i salut. No és una negligència individual només, sinó el resultat d’un marc que situa el català en una posició inferior a Catalunya: reconegut formalment, però relativitzat en la pràctica; oficial, però prescindible.
En realitat, la negligència assistencial és molt freqüent i, com el desastre de Rodalies de Renfe, producte d’una ideologia política de subestimació i subordinació estructural. El dret a la llengua no hauria de competir amb el dret a la salut. La llengua és un element important per exercir el dret a la salut. No hi ha aquí un simple desacord comunicatiu, sinó un model d’assimilació presentat com a pragmatisme. A Madrid o Sevilla ningú qüestiona que un metge hagi de saber castellà; a Ginebra, francès; a Zúric, alemany. En canvi, a Catalunya exigir competència en la llengua pròpia a l’àmbit sanitari i a molts altres àmbits es presenta com una reivindicació secundària, nacionalista o radical. Aquesta asimetria respon a una concepció d’estat que tolera la pluralitat mentre no alteri la jerarquia lingüística i cultural real. Aquesta lògica ha estat interioritzada en bona part per governs i ciutadania a Catalunya. El resultat és que la llengua pròpia pot convertir-se en factor de vulnerabilitat en un servei essencial. Un ciutadà pot sentir-se estranger a casa seva. No per manca de professionals competents, sinó perquè institucionalment no s’ha assumit que el català sigui un requisit estructural. Allò que és normal a Montreal o Lausana (que pertanyen a estats federals amb aspiracions a la igualtat efectiva entre els diferents pobles) es considera excessiu a Barcelona.
Més enllà de l’argument democràtic de la igualtat, la recerca mèdica internacional també ens ofereix arguments contra la premissa establerta del conflicte de drets. Diversos estudis han demostrat que la dimensió lingüística és important per millorar els resultats clínics. En salut mental, la llengua és literalment l’eina terapèutica. La discordança (no ser atès en la pròpia llengua) s’associa amb pitjor comprensió del diagnòstic, menor adherència, més errors i més hospitalitzacions. Les barreres lingüístiques són un determinant mesurable de qualitat assistencial. Un estudi poblacional a Ontario amb pacients amb hipertensió va mostrar que ser atès per un metge que parlava la llengua preferida del pacient reduïa de manera significativa el risc d’esdeveniments cardiovasculars greus, fins a un 30–36 % en alguns grups. L’OMS també reconeix que les barreres lingüístiques i culturals són determinants estructurals que afecten l’accés efectiu als serveis sanitaris i contribueixen a desigualtats en salut. La llengua no és ornamental: incideix directament en la seguretat del pacient i en els resultats clínics.
Les dades sobre l’augment de denúncies per vulneració de drets lingüístics no indiquen radicalitat, sinó, al meu entendre, una consciència creixent en un context d’emergència lingüística alimentat, precisament, per l’acceptació d’aquest fals dilema. Catalunya fa dècades que evita afrontar estructuralment aquesta qüestió. No s’ha volgut vincular clarament competència lingüística i pràctica professional en serveis essencials ni assumir el cost polític d’establir estàndards exigents. D’aquí que som la societat civil els que hem de denunciar i actuar, i que patim el cost de la manca de decisió i fermesa política. El resultat és una precarietat permanent: milers de queixes, conflictes recurrents, ciutadans que han de defensar allò que hauria de ser automàtic i que ja fa temps que hauria d’estar consolidat, especialment quan els partits independentistes han tingut un paper decisiu en la governabilitat d’Espanya. En el fons, és un problema de decisió institucional per reafirmar la igualtat d’estatus i normalitzar que la llengua pròpia sigui plenament operativa en l’espai públic. No és exclusió ni simbolisme: és igualtat cívica. Quan banalitzem la llengua, banalitzem els drets socials i reafirmem la subordinació.
Carme Junyent, en el seu article Morir-se en català descrivia amb dolor aquesta experiència en primera persona. El relat transcendeix el cas individual: parla de la necessitat de sacrificar un element essencial de la identitat en moments de màxima fragilitat. La solució és política i cultural. Com escrivia Ngũgĩ wa Thiong’o, cal descolonitzar la ment. La resta ve després.
