N’hi ha prou llegint la biografia de Ramón Tamames per a entendre alguns dels episodis aspres del franquisme més negre, com ara el reclutament de botxins cenetistes després de la guerra per part de la Falange o l’abducció de membres de la CNT que van deixar els camps de concentració francesos a canvi d’afiliar-se al sindicat vertical. Tamames va mamprendre la carrera política com a membre del comitè executiu del PCE -“el partido”, en argot clandestí d’aquell moment- i l’acabarà en l’altre “partido” -el de debò de l’època, la Falange-, que ara es diu VOX.
La trajectòria de Ramón Tamames es pot assemblar a la d’altres eminents intel·lectuals espanyols, com ara la de Don Miguel Unamuno, que va començar on va començar i va acabar com va acabar. L’episodi de la Universitat de Salamanca no deixa de ser un volantí d’ego. La pàtria -com la fam- acaba afeblint voluntats i recargolant trajectòries. Lligant actituds i ideologies irreconciliables en aparença. I ara Don Ramón finalment ha arribat a la gran conclusió que roja és un adjectiu sobrevalorat i insignificant, i que rota, per contra, marca un caràcter tan lesiu com perenne. Per tant, amics meus, antes azul que rota, i a gaudir-ne, que són tres dies, per bé que la pàtria siga eterna.
Dimarts -que no dilluns, perquè a Espanya les festes de guardar en diumenge s’arrosseguen a l’endemà- Don Ramón Tamames llegirà al Congrés el discursot que ja coneix mig Espanya i una part significada -significadament masoquista- de Catalunya. Potser el canviarà, perquè la filtració l’ha deixat en trista evidència. O potser no, perquè la mòmia va sobrada. Però, siga com siga, queda clar que l’excomunista amollarà a ses senyories la norma que l’ajunta amb VOX -la pàtria en risc- i l’anècdota que l’en separa -algun detallet que afecta la immigració-. Molt bé. Quan el perill se sent com a real, les dretes i les esquerres espanyoles conflueixen en una unitat d’estratègia universal. Destino hi empeny.
Que Ramón Tamames haja arribat a la unitat de la confluència abans que alguns altres no vol dir res. En realitat, la mutació de Don Ramón tampoc vol dir res. Perquè n’hi ha hagut, n’hi ha i n’hi haurà tantes com alls tendres. De camisa roja a camisa blava. El nostre pa nacional de cada dia. Sense novetat al front de l’oest. No deixa de ser un detall.
La norma és una altra. Molt més interessant. Més que la mutació -i la moció- de Don Ramón, allò que ha de cridar l’atenció de debò és la mutació general del franquisme per continuar sent-ne sense Franco. Des de la mort en olor de llençol fi del dictador fins ara mateix. I despús-demà, també.
VOX és franquisme? Per l’amor de Déu, no en caldria una altra. Però VOX és l’únic franquisme? Per l’amor de l’Olimp. Fins i tot podria passar que VOX fora el franquisme més inofensiu. Perquè l’altre no se’n vanta. Amaga el puny i amaga la pistola. I això el fa més perillós.
La monarquia borbònica és franquista? Moltes vegades s’ha dit -i amb raó- que Joan Carles I -d’emèrita bonhomia- va ser rei per la gràcia del dictador. I tant. A les monedes de pesseta i de duro de Franco es podia llegir “Caudillo de España por la gracia de Dios”. Quines gràcies. A les de Joan Carles s’hauria d’haver pogut llegir: “Rey de España por la gracia de Franco”. Però, orígens a part, igual com va abjurar dels principis del Movimiento que va jurar, Joan Carles podria haver renegat del dictador. Mai ho ha fet. Quan algú ha tingut la reial gosadia de preguntar-li-ho directament el monarca empàtic ha perdut alegria i simpatia, i ha contestat que ell no té res a retraure-li.
Felip VI per la gràcia constitucional -quines gràcies- mai ha renegat tampoc del dictador. Mai ha convocat, rampant, Televisió Espanyola per fer una declaració solemne contra la dictadura. Podia haver-ho fet, per exemple, arran del trasllat de les despulles del general a un cementeri més entranyable. I no. La monarquia actual és hereua de Franco? Filla directa. I qui té més poder, Felip VI o VOX?
A Espanya no hi va haver ruptura. A Espanya hi va haver “reforma”. Reforma del franquisme. Mona vestida de seda. L’exèrcit actual és franquista? La duda ofende a los caballeros. Diuen que només els xiquets i els borratxos són sincers. Mentida. També ho són els alts càrrecs militars confinats a la reserva o a la jubilació. I només cal mirar què diuen aquests càrrecs quan n’amollen sense mando en plaza directe. I com els justifica el ministre de la Guerra de torn o la fiscalia habitual. A les casernes hi va haver “ruptura” o “reforma”? Ranxo. Hi va haver el ranxo de sempre. Sense novetat al front militar.
I la judicatura? La judicatura és franquista? A quants manté la farina, i ella fina que fina. La base, no. La base és piramidal i “constitucional”. Què vol dir piramidal? Que s’estructura de dalt a baix d’acord amb un esquema coronat pel Consell General del Poder Judicial. Amb la garantia del Tribunal Constitucional. A l’òrgan de govern dels jutges i a l’orgue d’interpretació de la Constitució hi ha uns senyors -alguna senyora, també- per als quals la unitat de la pàtria és sagrada: “tot separatisme és un crim que no perdonarem. Enfront de la traïció, la veritat i la raó. Espanya és irrevocable”. Això diu també, més o menys, la sagrada Constitució. I la Constitució és franquista? Per l’amor de Déu!
El franquisme ha mutat, discretament o no, amablement o menys. VOX? VOX és un bony, una excrecència patològica. I Ramón Tamames? La constatació del fet que fins i tot de més verdes en maduren. I si no, que ho pregunten a Felipe González. “Todo ha quedado atado y bien atado con la designación de mi sucesor a título de rey del príncipe Juan Carlos de Borbón”, va dir el general de la divina gràcia a les seues Corts. VOX? VOX només?
4
5
