L’any 2017, el MHP Puigdemont i altres companys i companyes va marxar a l’exili per tal de continuar la lluita cap a la independència de Catalunya que la majoria absoluta de l’electorat català havia demanat al referèndum de l’1 d’octubre. Llavors va sorgir un lideratge independentista a l’exterior. Alguns, probablement moguts per un entusiasme patriòtic, impropi d’aquests temps cínics, l’havíem comparat, mutatis mutandis, amb el general De Gaulle. Igual que el francès amb l’ocupació alemanya, el català es va negar a admetre l’ocupació espanyola i va cridar el conjunt de la població, sense cap distinció d’ideologies i partits, a avançar vers la independència tots units. De fet, la primera eina que va fer valer va ser la Crida, una organització amplia, oberta, frontista, transversal amb l’únic objectiu d’assolir la independència i dissoldre’s un cop assolida aquesta. Una organització suprapartidista, feta a la mida d’un home que va encapçalar la lluita per a l’alliberament de Catalunya; un home d’estat.
El 20 de maig del 2021, més de tres mesos després de les eleccions autonòmiques del 14-F, el MHP Puigdemont va escriure i fer pública una carta adreçada a la militància de JxC. No una carta al poble de Catalunya, ni als votants del 14-F, ni tan sols als electors de JxC. Una carta als militants del seu partit, JxC, que va absorbir la Crida, demanant-los mantenir la unitat independentista amb els que no l’han volguda mai, ser lleials als que no ho han estat mai i acceptar el nou govern autonòmic català i la seva política de diàleg amb l’Estat que consisteix a endarrerir dos anys la independència i després, ja veurem.
És un episodi ple d’ensenyances. L’home d’estat s’ha convertit en home de partit. Al respecte, no hi ha diferències entre el MHP Puigdemont i el MHVP Junqueras, llevat del fet que un estigui a la presó i l’altre a l’exili. Tots dos són homes de partit que defensen concepcions teòricament oposades (i parcials) sobre la independència de Catalunya i només arriben a posar-se d’acord per ajornar-la sense cap termini concret. El triomf dels partits és indiscutible. Amb els seus interessos creats, els seus pactes, els acords de conveniència, les cadires i els endolls, han anul·lat tota possibilitat de moviment popular, espontani, autèntic, suprapartidista. Els líders, els homes de partit, van encensar la il·lusió d’un poble i, quan els seus van ocupar el poder, el van deixar sol i sense guia.
Per als no independentistes a dins de JxC, que eren la immensa majoria, l’acord de govern i la carta del seu president han estat aigua de maig per oblidar el perill que una declaració unilateral d’independència els deixés en una situació incòmoda davant l’Estat espanyol, sense cadires ni sous públics i potser judicialment perseguits. Doncs, tots van descobrir els avantatges d’una acció unitària i “equilibrada” dels “partits independentistes”, és a dir no fer res durant els pròxims dos anys i esperar temps millors, per si de cas l’Estat atorgués un referèndum pactat que ja ha advertit que mai permetrà.
Només resta silenciar els crítics. Ho faran com ho han fet fins avui: vetant i censurant els discrepants als mitjans públics de comunicació que monopolitzen amb més censura, més autoritarisme i més espanyolisme que mai. Amb els dos partits suposadament independentistes aliats i molt equilibrats a les seves cadires, l’única oposició catalana a un govern tan privat del sentit del ridícul que es fa dir “Generalitat republicana” és a les xarxes socials. L’oposició al nou règim que acaba de instal·lar-se és digital. Tots els altres espais estan controlats per un independentisme nominal i folklòric que garanteix la submissió de la colònia.
Resumint, l’ordre regna a Barcelona. Els espanyols s’han assabentat que la “Generalitat republicana” és, en realitat, una generalitat buida i per això gosen fer pública la seva democràtica proposta per resoldre el “problema” català: un nou Estatut. D’aquí a dos anys estarem votant, si de cas, un nou Estatut aprovat pel Parlament espanyol. Una perspectiva engrescadora.
La independència no arribarà, però els membres dels dos partits dits independentistes amb càrrecs públics hauran progressat en les seves carreres, mentre la llengua desapareix, Catalunya s’enfonsa i la gent ho passa molt malament.
Per a aquest viatge no calia cap alforja.
89 
59 
