Sobretot en la dreta espanyola, s’ha consolidat una idea sorprenent per a qualsevol ciutadà català mínimament informat: que l’independentisme és un bloc compacte, disciplinat i estratègicament coordinat amb un objectiu gairebé únic, desestabilitzar Espanya a través de la negociació permanent i, especialment, del finançament autonòmic. Un relat que simplifica un escenari complex i el converteix en una narrativa moral fàcil d’explicar: hi ha uns actors que “cedeixen massa” i converteixen en víctimes els espanyols decents (aquest és el missatge de PP i VOX a la campanya d’Andalusia).
La realitat és molt diferent. Des de fa anys, estem davant de la fragmentació interna del moviment independentista. No hi ha un bloc, sinó una guerra freda persistent entre ERC i Junts, estratègies i lideratges que fa anys que erosionen qualsevol capacitat d’acció conjunta. Les discrepàncies entre estratègia institucional, confrontació i gestió del poder autonòmic han estat una constant des del 2017. Les confrontacions al Congrés dels Diputats són l’exemple més nítid. Però al Parlament i a l’Ajuntament de Barcelona també hi ha fotografies periòdiques d’aquesta guerra freda que els converteix en rivals absoluts per a gaudi i comoditat del PSC i el PSOE.
En aquest context, resulta paradoxal que des de fora es projecti la imatge d’un independentisme altament coordinat, gairebé monolític. Aquesta percepció no només és falsa, sinó que contribueix a alimentar un debat espanyol esbiaixat, on Catalunya es converteix en metàfora de tots els conflictes territorials. El resultat és una doble distorsió. D’una banda, la política espanyola interpreta el conflicte català com una estratègia col·lectiva de confrontació permanent. De l’altra, es passa per alt la realitat d’una política catalana marcada per la competició interna, la desconfiança i la dificultat d’articular projectes compartits.
Catalunya és i serà sempre utilitzada com a recurs argumental en el debat espanyol. Fins aquí, res que no hàgim vist en anteriors campanyes electorals o en intervencions polítiques a les institucions. Però aquesta simplificació impedeix entendre tant la política catalana com la seva relació real amb l’Estat. No hi ha cap estratègia coherent, sinó una suma de tensions creuades que bloquegen tant la unitat interna com la capacitat d’incidència externa.
