Dimecres vinent és una d’aquelles festes que a Catalunya no són gaire festa ni tenen gaire sentit.
Què celebra el nacionalisme espanyol el 12 d’octubre? Claríssim: la invasió, conquesta, submissió i colonització de Sud-amèrica per part de la monarquia castellana.
Dirigits inicialment per un estranger força misteriós, un tal Colom (Déu vulgui que no fos català) van atacar el centre i gran part del sud d’Amèrica i van salvar els americans de ser ells mateixos, una colla de salvatges, caníbals i pagans. Quina sort que van tenir de ser envaïts, cristianitzats i massacrats: un preu insignificant a canvi d’esdevenir civilitzats i formar part de la gran comunitat (fantasiosa) dels 400 o 500 milions d’hispanoparlants i de la major gesta de la humanitat des de l’Imperi Romà o des del dia que els humans van dominar el foc.
L’Espanya del segle XXI (amb les excepcions catalana i basca, a més de part de les terres valencianes i balears) encara viu el 12 d’octubre com la mediocre festa de la hispanitat que el franquisme va inflar i consolidar com un mite fundacional, essencial, del nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no se celebra a ell mateix, sinó que celebra la seva conquesta.
Aquest dimecres ens vendran, una vegada més, la immensa nostàlgia que senten pel seu imperi perdut, que els fa enganyar-se: confonen el fet de parlar una llengua similar amb la pertanyença a una mena de comunitat política i cultural, una inexistent i impossible Commonwealth espanyola, que no arriba a ser ni les escorrialles de l’imperi. No hi ha América espanyola, no hi ha Hispanoamérica, excepte a la mentalitat supremacista d’un imperialisme sense imperi.
Només cal anar de viatge a algun país de Sud-amèrica per adonar-se’n en dos minuts: ni són ni volen ser una Espanya-2. Parlen espanyol, sí, amb infinitats de variants, res més. No deuen res a Espanya ni l’enyoren, tot i que a vegades s’aprofiten dels pocs avantatges que els ha aportat, com la facilitat d’entrada a Europa.
La veritat, incòmoda, què hi farem, és que a Sud-amèrica n’estan fins als nassos de l’imperialisme espanyol, el del segle XVI i el del segle XXI. Per això no celebren cap mena d’hispanitat i de tant en tant, quan se’ls inflen les panotxes de blat de moro, maleeixen l’imperialisme espanyol, com fa el president mexicà quan se li escalfa la boca.
Desagraïts, oi?
El colonialisme mental continua ben viu al discurs oficial de l’antiga metròpoli, nostàlgica de grandeses perdudes i de muntanyes d’or i plata malmeses, com bé sabem els catalans. El nacionalisme espanyol continua veient els sud-americans com a pobles colonials, països de segona que haurien de seguir els dictats de Madrid i s’entesten a anar a la seva. Desagraïts, en efecte.
El problema del 12 d’octubre és que com a relat només funciona a una part d’Espanya, i encara parcialment. Però això té una solució: el relat gairebé unànime dels mitjans de comunicació espanyols, que continuen dibuixant una realitat hispanoamericana inexistent, cantant les lloances d’un imperi inexistent, amagant com i per què es van independitzar tots aquells països i combatent amb entusiasme patriòtic les dures veritats de la llegenda negra espanyola. Ja se sap, mentides dels anglosaxons, envejosos de la grandesa castellana…
Aquesta és la realitat crua que hi da al darrere del dimecres festiu d’aquesta setmana, el vell “Día de la Raza” o de la “Hispanidad”, al qual li han canviat el nom per una “fiesta nacional” que no celebren ni ells, a falta d’un “Día del Poder Judicial” que, aquest sí, tindria la seva gràcia…
Desgraciadament, encara haurem d’arrossegar uns quants anys, esperem que pocs, una festivitat imperialista que dissimula la impotència espanyola davant les excolònies passades i sobretot les excolònies futures… És a dir, les que no celebrem res el 12 d’octubre i busquem, com van fer al Perú, a Mèxic, a l’Argentina, a Colòmbia, a Cuba i tants països: la forma més ràpida de marxar-ne i d’inaugurar una nova història postcolonial.

