La ruptura de Junts amb el PSOE té una lectura madrilenya, però també una de catalana. Més enllà de Pedro Sánchez, el partit de Carles Puigdemont envia un missatge al votant independentista desencisat amb la política del “peix al cove” que, després de l’1 d’octubre, percep qualsevol negociació amb l’Estat com una renúncia o una traïció. En aquest context, la irrupció d’Aliança Catalana ha actuat com un sismògraf intern per a l’espai postconvergent, un recordatori que l’independentisme pot desplaçar-se cap a opcions més dures i simples si els partits tradicionals continuen movent-se en terrenys grisos.
Junts ha volgut tallar de soca-rel el relat que explota Orriols, segons el qual l’independentisme que forma part del sistema acaba pactant amb Madrid i sotmetent-se a l’espanyolisme. De fet, la decisió de trencar amb el PSOE -sense precipitar una moció de censura que facilités l’arribada de la dreta i l’extrema dreta a la Moncloa- té un component simbòlic molt més potent que no pas d’efectes polítics. Però el simbolisme, en política, també canvia coses. Encara més en un context emocional com el de l’independentisme, que viu entre el desengany i la nostàlgia d’un moment àlgid que no torna.
Aliança Catalana està aconseguint convertir la seva rigidesa nacional i el seu discurs de rebuig frontal a Espanya en una marca de puresa política. Explota sense complexos la frustració amb ERC i Junts, a qui acusa d’haver-se convertit en gestors autonòmics submisos. I aquest discurs, tenyit d’un component xenòfob i excloent molt perillós, té capacitat de penetrar en certs segments de l’electorat independentista, especialment en entorns locals on el vot és més identitari que ideològic.
Per això la decisió de Junts pot entendre’s també com un intent de tallar la sagnia de vots que ja apunten algunes enquestes. No és tant una estratègia per desestabilitzar Pedro Sánchez -amb el risc de ser assenyalat com a responsable d’un eventual govern PP-VOX- com una operació de blindatge intern i de reposicionament. Junts vol recuperar la centralitat del votant que se sent independentista abans que res, i que no tolera la imatge d’un partit negociant a Madrid mentre la independència es manté en punt mort. A més, aprofitant per posar en el punt de mira l’independentisme pragmàtic que defensa ERC a Madrid i a Catalunya.
Ara bé, també hi ha riscos. Si el gest de trencament de Junts queda només en retòrica, sense una estratègia política coherent al darrere, el partit pot acabar reforçant el relat de l’independentisme impotent: aquell que diu “no” a tot, però no construeix alternatives. I si la ciutadania percep la ruptura amb el PSOE com una maniobra electoralista, l’efecte pot ser invers: més desconfiança, més abstenció, més espai per a Orriols.
Junts no entrega el govern espanyol a la dreta, però tampoc vol ser crossa del socialisme espanyol. Pot ser un gest per recuperar oxigen polític a Catalunya, on la batalla ja no és només per la independència, sinó per definir quin tipus d’independentisme pot sobreviure en una etapa de desgast i desencís.
