Governa en absoluta minoria i fruit d’un pacte esperpèntic, però controla els tempos de la política barcelonina, catalana i espanyola. L’alcalde Jaume Collboni retarda a consciència l’entrada de qualsevol soci que doni una mica de consistència al seu esquàlid executiu, no tant perquè les negociacions del seu partit amb l’independentisme a Madrid puguin acabar imposant-li un soci o un altre, sinó perquè la seva estratègia passa, clarament, per aguantar el màxim temps possible en solitari. El pla Endreça o la reversió de l’urbanisme tàctic del carrer de Pelai són dos missatges claríssims: el PSC vol consolidar el seu model -prou antagònic al que havia defensat amb els Comuns els dos mandats anteriors- de tal manera que el soci que entri ja es trobi l’estructura de la casa feta i només pugui adaptar-s’hi però no modificar-la.
D’aquí que no tingui una la més mínima pressa per incorporar els Comuns -a partir de l’octubre, amb els pressupostos, haurà de moure fitxa- i que faci cas omís a les crides desesperades de Colau per ocupar les cadires suposadament promeses a canvi de la investidura amb un pacte a tres amb el PP.
De fet, sembla que Collboni jugui a l’estratègia de desgastar la cap de files dels Comuns -esperant que acabi essent ministra a Madrid- perquè el partit sigui més dòcil si acaba entrant a Sant Jaume. Però alhora, ningú no gosa descartar una futura ‘sociovergència’ dins o fora del govern, com tampoc que Collboni decideixi allargar el seu govern en minoria i jugui a l’aritmètica variable. Està tot obert, i la rentrée política es presenta convulsa a la capital del país. Sense comptar que a Madrid el PSOE encara no ha decidit si vol aprofundir en els fonaments de la democràcia o si prefereix enfortir el búnquer del règim del 78 i jugar-se-la en unes noves eleccions.
20
