Entrem en la setmana en què se sabrà si els associats a l’Assemblea Nacional Catalana han votat ‘sí’ a impulsar una llista cívica per a les pròximes eleccions al Parlament, que seran, a tot estirar, d’aquí a onze mesos. Paral·lelament, Clara Ponsatí i Jordi Graupera, amb el projecte que de moment s’anomena Alhora i del qual se’n sap ben poca cosa, han esgotat en dos dies les 700 entrades –12 euros per persona– per a la seva conferència de presentació, prevista per al dia de Sant Jordi al Teatre Borràs. De fet, com si fossin un grup de rock, han hagut de programar un segon bolo, el mateix dia al vespre, per donar opcions als interessats que s’havien quedat sense entrada.
Mentrestant, els partits independentistes amb representació parlamentària –i, en el cas d’ERC, amb responsabilitats governamentals– intenten retenir els seus actius sobretot amb el pols per l’amnistia, aparentment guanyat al PSOE. Junts és, probablement, la formació que més està rendibilitzant aquest episodi, però ERC té el Govern –visibilitat i desgast alhora– i un candidat clar. De fet, Pere Aragonès és l’únic cap de llista confirmat. La CUP continua als quarters d’hivern i Junts no té candidat i no aconsegueix posar fi als seus conflictes interns, molt visibles. Paral·lelament, la premsa espanyolista intenta engreixar Aliança Catalana per provocar tanta distorsió com pugui. I les enquestes vaticinen una victòria cada vegada més àmplia del PSC de Salvador Illa.
Si tots els projectes que hi ha esbossats tiren endavant, l’any que ve hi haurà cinc llistes independentistes –sis, si s’hi compta Sílvia Orriols. Els experts –fins i tot els outsiders, com Josep Costa– opinen que no hi ha espai per a tanta candidatura independentista i alerten que aquesta multiplicitat, que acaba sent fragmentació, provocarà vot perdut, vots que no arribaran al Parlament. Però aquesta anàlisi acadèmica o simplement racional –i segurament raonable– no és cap solució per al votant independentista que creu en el projecte iniciat amb l’1-O. Per això sorgeixen protoalternatives que encara no se sap com es concretaran, ni si arribaran a concretar-se. I el pitjor que pot passar és que els partits independentistes institucionalitzats es quedin asseguts a la seva cadira amb un posat entre el menysteniment i la condescendència: són els seus votants els que busquen aquestes sortides.
