De debò, aquesta vegada no parlo, al contrari del que he anat fent, dels incendis metafòrics, com els que provoca el piròman dement que habita la Casa Blanca. O com els que provoquen aquí, a casa, certs polítics megalòmans, algun jutge trasbalsat, determinats col·legues que s’instal·len en la niciesa mirant el dit que assenyala la lluna i no pas la lluna. Parlo del foc físic, el que torna un altre cop aquest estiu, sense que, pel que sembla, hàgim après res del que va passar l’agost passat, quan gairebé l’u per cent del territori nacional va cremar, deixant cinquanta mil persones afectades, quatre de les quals hi van perdre la vida.
El juliol ja s’ha cobrat uns quants milers d’hectàrees a Catalunya, Galícia, Castella i Lleó i Extremadura. I ens hem assabentat que només la meitat dels avions que ens havien dit que estarien disponibles per combatre la catàstrofe són, en realitat, operatius. I els meteoròlegs més experts ens avisen que, per exemple a Catalunya, només és qüestió de (poc) temps que les temperatures s’enfilin fins als cinquanta graus, una calor que, per si sola, provocarà moltes morts. Com ja està passant en alguns països veïns, com França, un país que, ho he pogut comprovar prou, no està preparat per afrontar una onada de calor tan sufocant com la d’aquest estiu.
Comprenc que és fàcil dir-ho així, veient els toros des de la barrera, si em permeten l’expressió: però que els incendis reapareguin amb la força amb què ja ho han fet en aquest juliol abrasador és la mostra d’un fracàs. Els governs, les diferents administracions, des dels ajuntaments fins al Govern central, passant pels autonòmics, no funcionen. O funcionen malament. Els veïns dels municipis continuen sense tenir el protagonisme que haurien de tenir com a millors coneixedors del seu territori; les tasques de desbrossament continuen sent insuficients (sé molt bé de què parlo al meu propi municipi); les administracions continuen llançant-se les culpes les unes a les altres en lloc de posar-se a treballar plegades per acabar amb aquesta desgràcia.
M’interessa insistir en el que he escrit al paràgraf anterior: les administracions funcionen malament. I això va des de la (manca de) puntualitat dels trens fins al cens de migrants que cal regularitzar, que de sobte resulta que triplica les previsions oficials. Espanya disposa de prou infraestructures, per exemple, per combatre els incendis, des de parcs de bombers moderns fins a aquesta UME que acudeix amb rapidesa per pal·liar les catàstrofes. El que ens falta són representants de la ciutadania preocupats precisament per això, per la ciutadania, i no pels seus propis interessos ni per les guerrilles entre polítics.
En definitiva: l’obsessió davant la proximitat d’unes eleccions —i sempre estem en període electoral—, siguin generals, autonòmiques o locals, paralitza allò que és essencial perquè la democràcia funcioni bé: que el país funcioni. Que l’espectacle neronià de l’agost passat es repeteixi seria la demostració més evident que això cal canviar-ho de soca-rel: la gent necessita que els nostres representants, als quals votem i paguem, s’ocupin dels ciutadans, un per un. I que les flames de tota mena, les físiques i les metafòriques, que tant ens tenen socarrimats, deixin de ser l’amenaça de cada estiu, perquè els incendis no s’han apagat, com caldria, al febrer. Trobo que Gavà, Sentmenat, Manlleu, Guimerà, entre d’altres, són exemples dolorosos d’una cosa que no hauria d’haver passat, que no hauria de tornar a passar mai més.
