La revolta dels fiscals del judici del Procés, a més de proporcionar una trama especialment entretinguda al serial de l’amnistia, reflecteix el que és Espanya. En teoria, la fiscalia funciona de manera jeràrquica. A diferència dels jutges, que tenen el que en diuen independència –que, en les capes altes, la fan servir per envair ells el terreny del poder legislatiu–, els fiscals estan sotmesos a les instruccions directes del fiscal general de l’estat. Això no vol dir que aquest alt càrrec –que tothom té clar que depèn del govern espanyol des que a Pedro Sánchez se li va escapar aquell “¿Y de quién depende?” que el perseguirà sempre– pugui donar-los ordres capricioses o arbitràries, però sí que els ha de marcar unes línies d’actuació. Sempre dins del marc de la llei.
Als fiscals, per tant, els queda un cert marge d’actuació i per prendre decisions, però dins d’un terreny molt pautat. Per això hauria de resultar xocant que un grup de fiscals desafiï obertament el seu cap i amenacin de desobeir-lo, i no per cap motiu deontològic, sinó perquè es neguen a aplicar una llei aprovada pel Parlament espanyol amb la qual estan desacord. El més rellevant és que aquesta actitud que hauria de resultar xocant no sorprèn ningú, perquè encaixa en una llarga tradició que el règim del 78 ha consolidat.
Durant dècades –i ja no parlem de la dictadura– s’ha permès que jutges i fiscals d’un sistema judicial que no es va reformar després de la mort de Franco continuessin pensant que eren els guardians de la unitat d’Espanya, un cop aparcats els antiestètics militars del 23-F. Moltes vegades s’han posat qüestions polítiques a les seves mans, directament. Que ara hi hagi una gran part de la judicatura i de la fiscalia que es rebel·li contra el seu propi govern no pot estranyar ningú. Javier Zaragoza, Fidel Cadena, Consuelo Madrigal i Javier Moreno no són rebels, són del sistema. De fet, ells són el sistema. I no estan disposats a permetre excepcions.
