Un dels paranys en què molts independentistes hem caigut és a comparar Espanya amb una dictadura. Això implícitament significa que tenim dret a separar-nos de la resta de l’Estat en la mida que aquest sigui d’una determinada manera, per la qual cosa, sempre hi haurà una barrera a la independència mentre hi hagi democràcies amb uns estàndards pitjors que els d’Espanya, com els Estats Units, França, Itàlia, Portugal, Bèlgica o Lituània.
Tenim dret a la independència en la mida que hi ha una població concentrada en un territori sotmesa al que decideixen el seu nom, la població d’un altre territori que, entre d’altres, en reben un benefici econòmic que no permeten gestionar i imposen la seva llengua i la seva cultura a l’existent. Punt. Aquest dret no el garantirà ningú: ni Espanya, el territori que es beneficia del fet de no garantir-lo, ni la comunitat europea o internacional, que no estan interessades a priori a posar-se Espanya en contra sense veure’n un benefici, que només veuran un cop els fets ja estiguin consumats i vegin que no hi ha marxa enrere com ha passat fins ara. Cal recordar que no hi ha cap ens amb poder coercitiu que pugui assegurar l’aplicació d’una mesura a un país concret. Per moltes unions europees que hi hagi, cada país és sobirà.
En aquest sentit, el fet que el president Carles Puigdemont provoqui una detenció en obediència a una suposada euroordre d’Espanya a tots i cadascun dels països de la Unió Europea i en surti lliure no beneficia en res la causa independentista. L’única victòria possible en aquesta estratègia judicial és allò tan suat de deixar en evidència Espanya aconseguint una sentència del Tribunal Europeu de Drets Humans en què es reconegui que l’Estat ha vulnerat els drets del president, que l’Estat col·leccionarà com ho fan països que n’acumulen més dins de la mateixa Unió Europea, com ara Polònia, Grècia, Bulgària o Hongria, i també fora, com ara Turquia, Rússia o Ucraïna. Amb una mica de sort quan això passi podrà tornar a Catalunya (si no inventen un nou delicte on implicar-lo que torni la peregrinació judicial al punt de partida), on els catalans seguirem essent espanyols i demanarem majoritàriament la independència, com es va demostrar al referèndum de 2017 que ells mateixos van desobeir.
Com que això no ho sé jo perquè sóc molt llesta sinó perquè és evident, i per això quan ho vaig demanar en directe a TV3 fa uns mesos a Gonzalo Boye ell i la seva companya Isabel Elbal van intentar caricaturitzar la meva pregunta a les xarxes afirmant que els preguntava si hi ha cap tribunal que declari independències com si els seus mateixos clients no estiguessin intentant fer implícit això mateix, que aquesta estratègia acaba amb la independència, hem de concloure la intenció de Puigdemont és una altra. De la mateixa manera que Esquerra Republicana utilitza les expectatives en la taula de diàleg per enterrar el líder de Junts Per Catalunya, Puigdemont utilitza el seu periple per Europa per erosionar Esquerra Republicana. I això, ho saps tu, ho sé jo, ho sap tothom, es diu disputar-se l’hegemonia autonòmica, no lluitar per la independència.
L’única diferència entre uns i altres és que l’estratègia de Puigdemont fa trempar, perquè ridiculitza Espanya, com els esclaus que se’n riuen de l’amo perquè no se’n poden alliberar i és l’únic que poden fer. Però a mi em deprimeix encara més que Esquerra intentant defensar, com si algú s’ho cregués, que té algun sentit dialogar amb el govern d’Espanya afirmant alhora que el deep state que suposadament és qui persegueix Puigdemont va per lliure, quan és absurd dialogar amb qui consideres que no té el poder. Perquè si el teu rival ho fa tot del revés, com passa amb Espanya, i tu no fas el més mínim intent per enfonsar-lo, com passaria si Puigdemont deixés d’arriscar-se a ser extraditat finalment a canvi de res i entrés a Espanya amb un milió de persones protegint-lo (només cal comptar, com a mínim, amb els seus votants) per declarar la independència, aleshores ets molt més ridícul que ell.
La batalla entre Puigdemont i Junqueras és la de sempre, la que han protagonitzat convergents i republicans (que sempre s’han odiat a mort) des de fa un munt d’anys: la de presentar-se cadascú a ell mateix a Catalunya com l’alternativa inevitable perquè l’Estat no ens acabi d’esclafar, mentre a Madrid es presenten com l’única solució perquè seguim ben espanyols i sense llençar ni un paper a terra. Això és el que van fer Pujol i Duran i Lleida trenta anys. Amb la diferència que ara a Espanya ens han vist les cartes, i caldrà pagar un preu molt més alt per arribar a generar conflicte (perquè sense conflicte no hi ha problema, i sense problema no hi ha independència).
I ja podem anar demanant unitat o que canviïn de rumb, que només ho faran quan no fer-ho els surti car. Com per exemple, que la gent no els voti a cap dels dos. Si seguim regalant-los el vot perquè no governin els unionistes, evidentment, entendran que no han de canviar mai d’estratègia perquè aquesta ja els va bé.
