Espanya s’agrada

Els bons temps comencen així. Un bon dia et mires al mirall i t’agrades. Et fan gràcia els teus acudits. Descobreixes que tens un cert atractiu. Penses que la teva forma de viure és la bona. Portes la roba que toca. Tens calerons. Una parella atractiva. Fas coses interessants. Sents energia a dintre teu. Creus que el destí t’ha triat i t’ha beneït. Brilles, voles… i comences a no entendre els que no viuen ni volen viure com tu.

Als països i a les ciutats els passen coses similars: estan formats per persones, funcionen com les persones, tot i que posant en primer pla la col·lectivitat. Això ni es decideix ni es pot forçar: senzillament, hi ha un dia que passa. Però sens dubte es pot afavorir, es pot preparar el terreny perquè un dia es produeixi la màgia.

I això és el que li està passant a Espanya. No a tothom, clar. Però sí als que marquen la tendència col·lectiva, la dels mitjans, la de les xarxes, la de la tele. Hi ha una Espanya que cada dia s’agrada més. Igual que hi ha una Espanya que cada dia té menys clar cap a on va, perquè va al desastre, però es deixa arrossegar… Ull: abans de continuar, una advertència. Això no va de dretes ni d’esquerres, ni de partits. És una altra cosa. Qui capta el vent ho entendrà…

Aquí, a Catalunya, estem instal·lats en la confusió, la frustració, la fantasia, el teatre… No som un país en decadència, en absolut, per molt que ens ho vulguin fer creure, però no estem a gust. No ens sentim nosaltres. No sabem on anem, hi ha moltes coses que grinyolen. No tenim una unitat prou sòlida, ni un relat, vivim en el qui dia passa, any empeny.

A Madrid, no. I a l’Espanya enlluernada pel far de Madrid, tampoc. Estan cada dia més encantats d’haver-se conegut, amb una autoestima pels núvols. Es creuen que són la Nova York d’Europa, la capital de les cervesetes, de les llibertats, dels negocis, dels gratacels. Tenen a la Zarzuela una parella reial més avorrida que Felipe II, però per sort hi ha el campechano emérito, que els posa catxondos, i què caram, mira que s’ha de ser miserable per retreure-li quatre negocis, quan ens va donar la democràcia, com si fos Yahveh al Sinaí… I sobretot, sobretot, tenen la deessa Ayuso, que és capaç de representar tot el que volen ser i de conduir-los a la victòria final. I a més, saben que tenen la missió històrica d’acabar amb el govern socialcomunista de Sánchez, que certament no té rumb ni substància, però tampoc no sembla un contuberni satànic… Excepte per a ells, que d’aquestes coses segurament en saben més que ningú: qui, sinó ells, ha d’estar legitimat per guiar els sagrats camins del destí d’Espanya?

No entendre’ls és no entendre res i arriscar-se a equivocar-se en tot. Si fa o no fa, com no entendre Putin. Si vols guanyar, primer els has d’entendre. I a sobre, has de captar quin és el moment: aquest no ho és, en absolut. I en els anys vinents, tampoc.

El franquisme només va afluixar quan estava deprimit, no al 1975, sinó ja uns quants anys abans. Quan veien que les coses anaven pel pedregar. Que el món no estava per feixismes camuflats. I van ser prou espavilats com per «deixar-se fer una transició», que van controlar al mil·límetre, tot i que amb concessions que després van anar rescatant. Aquesta és la història, ens agradi més o menys. Una Espanya oficial forta, segura, xula: te la menjaràs amb patates, si no tens la fortalesa desesperada dels ucraïnesos, Déu ens els conservi com a exemple del que s’ha de fer quan no et pots escapar del teu destí.

A Espanya li agrada tenir un rei que robi. A Espanya li agrada tenir un rei que no és un rei, un emèrit que no surt a la Constitució, però que és més rei que el titular oficial. A Espanya no li molesta especialment la corrupció (ull, a Catalunya tampoc). Ni l’espionatge, ni la guerra bruta ni els piolins o els tancs al carrer. Espanya se sent forta i capta perfectament l’esperit de derrota, divisió, caos i misèria de l’únic adversari que la pot qüestionar i fer entrar en fallida: Catalunya.

Si no entenem aquesta Espanya (que no és tota, però l’arrossega tota), si ni tan sols ens entenem a nosaltres mateixos, què redimonis estem fent, a més de resistir amb una mínima dignitat, barallar-nos i fer el ridícul, dia sí i dia també?

Només quan comencem a agradar-nos, seriosament, sense dreceres ni mentidetes, és a dir, quan comencem a saber què volem ser, amb qui i a quin preu, estarem en el camí. De moment, ja farem prou si no ens deixem empobrir ni arruïnar ni amargar, que és just el que volen. La resta és perdre el temps.