Més enllà de la polèmica pel català, la visita de Lleó XIV ha servit per eixorivir l’autoestima nacional de la manera consagrada, si em permeteu la ironia. Agafant l’oportunitat pel serrell, els catalans han tornat a batre l’exhibicionisme madrileny del poder amb una demostració de capacitat organitzativa i habilitat estètica. D’aquesta dialèctica inveterada no se n’ha escapat la visita apostòlica, que ha tingut lloc amb un rerefons de gelosia mútua: la d’una capital d’estat que no tolera cap gran esdeveniment a Barcelona si no hi pot ficar cullerada i la d’una capital en potència que es rescabala de les humiliacions llançant la casa per la finestra.
Puix que no hi ha res de nou sota el sol, a la festa no hi podia faltar l’estira-i-amolla de desafiament i repressió. Com als fets del Palau de maig del 1960, quan una part del públic va cometre el pecat de cantar el Cant de la Senyera davant ministres i autoritats franquistes, enguany els cantaires pretenien cantar els Segadors en presència del Papa i autoritats del règim. El resultat de l’acudit ha estat molt semblant. En aquella ocasió, la policia va irrompre al Palau i feu algunes detencions. D’aquell fet, Jordi Pujol passà una temporada a la Model. Aquesta vegada la policia ha expulsat del temple sis-cents fidels, i els ha acordonat sanitàriament per impedir-los cantar l’himne nacional dins del monument nacional per excel·lència. Més paral·lelismes: El 1960 l’Orfeó celebrava el centenari del naixement de Maragall, l’autor de la lletra del Cant de la Senyera, que, per cert, fora millor himne i més acordat amb un temple que no pas el truculent “segueu arran” de mala astrugància. El motiu de la visita del Papa el passat 10 de juny era la culminació de la Sagrada Família en el centenari de la mort de Gaudí, escaiguda el 10 de juny del 1926. Maragall i Gaudí, figures estel·lars del modernisme. 1960 i 2026, dues apoteosis del geni català reprimides per un estat que malda per adjudicar-se’n el patrimoni ocultant-ne el vessant patriòtic.
Catòlics fervents tots dos, Maragall i Gaudí bastiren temples, de pedra idealitzada l’un, a la Sagrada Família, i d’ideals “de pedra picada” l’altre, a l’article L’església cremada. El país ha estat catòlic fins no fa gaire i no tergiverso la història si afirmo que abans de la guerra civil catolicisme i catalanisme anaven plegats. Per això la FAI els perseguí tots dos, i el franquisme, alhora que reduïa la catalanitat a expressió folklòrica, descatalanitzava l’església en profunditat, destinant-hi bisbes forasters amb una missió complementària de la dels governadors civils. Aquesta fou la tasca encomanada a Miguel de los Santos Díaz-Gomara i a Gregorio Modrego Casaus al bisbat de Barcelona, a Manuel Arce Ochotorena i Benjamín Arriba y Castro al de Tarragona, i al funest Aurelio del Pino Gómez a Lleida. A Girona no calgué importar-ne, perquè Josep Cartañà i Inglés, havent passat a l’Espanya nacional per ajudar la causa dels sollevats, en tornar a la seva diòcesi defensà el caràcter providencial del dictador. Tanmateix, cal recordar que, a diferència dels bisbes forans, Cartañà defensà tèbiament l’ús del català a l’església i publicà un catecisme en l’idioma del país, com explica l’historiador Josep Clara Resplandis. La visita del Papa a Catalunya ha servit també, doncs, per donar relleu històric a l’obsessió de la Conferència Episcopal Espanyola d’expulsar el català dels actes oficials, i ha remogut algunes consciències, fent-les qüestionar la designació de bisbes anticatalans al bisbat de Barcelona. Una política que ve d’abans del franquisme i té com a botó de mostra el lamentable bisbe Manuel Irurita, discutit màrtir en procés de beatificació, a qui l’Ajuntament de Barcelona té dedicat un dels principals carrers del barri gòtic.
Un altre efecte de l’autoestima suscitada per la proximitat física de Sa Santedat són les confessions de fe aparegudes als mitjans de comunicació. Declaracions públiques de confessionalitat no se’n veien d’ençà de la dictadura. Durant el darrer mig segle l’expressió pública de la fe personal ha estat inusual. Que a l’estat espanyol, teòricament aconfessional, l’Església catòlica conserva una gran capacitat d’incidència en els afers públics no és cap secret. Allò que fa pensar és que mantingui el compromís més o menys militant d’una part, pel que sembla, no negligible de la intel·lectualitat, entenent per intel·lectual el qui treballa amb les idees. Aquesta feina no exclou la fe, evidentment, però sí que acaba en el punt mateix on la fe comença. Si la fe exigeix el sacrifici de l’intel·lecte, és perquè les idees són objecte de reflexió, o de contemplació si un és platònic, però mai poden ser matèria d’intuïció per doctrina revelada.
La qüestió sociològicament i políticament interessant és si la sortida de l’armari de tants vaticanistes revela la persistència d’una massa de creients que no va a missa, de la mateixa manera que la manifestació del 8 d’octubre del 2017 feu emergir una massa espanyolista que no votava a les eleccions autonòmiques. O bé si ens trobem, com avancen alguns observadors, amb un ressorgiment religiós sobretot entre els joves, desencisats de la societat líquida que s’ha endut les certeses i els ha deixat sense referents. La pregunta no és ociosa, perquè del contingut i dels fins de la religió penja la forma de la societat. Dit aristotèlicament: la religió converteix la causa final en causa eficient. Ja és curiós que, pel fet de monopolitzar l’àmbit de les coses sagrades, la religió es consagri com un dret inalienable en les societats seculars. Em refereixo, naturalment, no pas a la pietat de cadascú en la intimitat sinó a la tendència a convertir el dret de llibertat religiosa en drets específics d’actuació i d’exceptuació en l’espai públic.
És irresponsable recobrir amb el mantell de la religió i acordar el respecte i els privilegis derivats a qualsevol forma d’organització comunitària pel sol fet d’acollir-se a una divinitat. De vegades em pregunto si la tendència a l’ecumenisme que reconcilia circumstancialment religions històricament enfrontades, que han fet vessar rius de sang, no tindrà per causa l’enemistat comuna envers el secularisme. Es tracta de models de vida divergents i sovint antagònics. Car una religió que no reïx a ordenar la vida de les persones amb una comunitat d’usos i costums no és pròpiament una religió. I per això aquest Papa, davant la dificultat de mantenir l’obediència als manaments clàssics del ritual catòlic, exhorta a observar uns principis genèrics convertits en doctrina social de l’Església, principis, per cert, que l’Església no sempre ha reverit i sovint ha relativitzat.
Encara és d’hora per saber si som a l’inici d’un renaixement espiritual als països de tradició secular-democràtica. Si fos cert, Occident aniria amb gairebé mig segle de retard a la saga de la revolució islàmica i seguiria d’unes dècades l’ascens de l’ortodòxia jueva en la política d’Israel. Les conseqüències de la recrudescència de l’ortodòxia pels uns i pels altres són ben a la vista. Cal preguntar-se, per tant, si el creixement de l’extrema dreta que alguns observen en les societats democràtiques té l’origen en un retorn a les arrels religioses de les societats respectives, i en cas afirmatiu, si és útil analíticament continuar amb el vell sistema de taxació ideològica de dues variants i els seus extrems respectius. Per exemple, què ho fa que persones autodefinides “d’esquerra” es prostrin davant el creixement de l’Islam (que vol dir, literalment, submissió), mentre critiquen la “submissió” de les institucions de govern a la institució religiosa que pot reclamar legítimament drets històrics adquirits en la formació de Catalunya? No fa pas gaire, Salvador Cardús parlava d’un nou ecumenisme i d’una espiritualitat interreligiosa com a possible resposta a la recerca de significat personal i col·lectiu en una societat com més va més fragmentada religiosament. Caldrà veure si “les noves espiritualitats” (com les anomena Cardús) esdevenen l’origen d’una fe unificadora d’una societat fragmentada culturalment. També pot passar que intensificar el vessant públic de l’espiritualitat sigui una manera no pas d’unificar sinó de destacar les identitats col·lectives, com ho és sens dubte l’ús del hijab per dones que abans no en portaven.
Fa pocs mesos un article del New York Times observava que la secularització, després d’avançar durant quinze anys, va aturar-se ara en fa sis. No està clar si la tendència retrocedeix o sols s’ha estancat. Algunes denominacions han guanyat membres i avui el nombre d’americans que es declaren ateus o agnòstics ha tornat a nivells de fa deu anys. On més s’observa l’estira-i-arronsa entre guanys i pèrdues és a l’Església catòlica, amb un increment visible del nombre de conversos, superat tanmateix pel de catòlics que han deixat de practicar. Ara, com notava agudament l’articulista, el creixement d’una religió no depèn del nombre de conversos sinó de quants fills tenen els fidels i de si els menuts romandran practicants quan es facin adults. Per a aquesta classe de creixement sostenible és essencial la sensació de normalitat, la impressió que la religió familiar és compatible amb les ambicions pràctiques dels joves o, com diu l’articulista, “que Déu és al cel i tot està bé a Amèrica”. Si traslladem aquestes observacions a la societat catalana, es veu tot seguit que la primera condició per al creixement natural del catolicisme no es dona. Els catòlics ja no tenen prou fills per sostenir l’Església, que ha de nodrir-se de la immigració. D’aquí ve que el Papa, com els empresaris, reclami una política de portes obertes a tothom, i que es contradigui, com els nacionalistes d’esquerra, quan alhora defensa el llegat històric d’Europa i la civilització occidental.
La segona condició, la de normalitat, tampoc sembla gaire a prop de complir-se. Els joves creixen immersos en una sensació de crisi multiplicada (o polivalent, per dir-ho en l’argot dels polítics): crisi de la família, d’identitat, climàtica, escolar, sanitària, financera, de l’ocupació, de la seguretat social, de l’estat del benestar i de l’Estat ras i curt. En poques paraules, els joves pateixen una crisi de futur. I és del sentiment de crisi i d’inestabilitat que sorgeixen els salts endavant i es produeixen les conversions. Tot això en un context d’incertesa cultural i dislocació social que també pot actuar en sentit invers, distanciant la gent de la religió heretada quan ja no dona resposta a les inquietuds personals.
Les religions, com els estats, tenen compromisos polítics, que traslladen a les persones a través de la fe. Per això deia abans que és un error posar-les totes al calaix d’una mateixa causa. Seria igual una Sagrada Família transformada en mesquita, com ho fou l’Hagia Sophia sota l’imperi otomà? O a l’inrevés, compleix la mateixa funció la mesquita de Còrdova, edificada per Abderrahman I damunt una basílica visigòtica, des que Ferran III de Castella la convertí en catedral catòlica? L’admonició de Lleó XIV a no abdicar de les arrels judeocristianes d’Europa és una crida a combatre la secularització, que ja té compliment en un sector molt influent de l’evangelisme estatunidenc. El 16 de juny proppassat, en una conferència celebrada a la Transjordània ocupada, l’ambaixador dels Estats Units a Israel, Mike Huckabee, va ser més papista que el Papa, i que el mateix president Trump, predicant als seus compatriotes que “sense Israel, sense la fundació d’Israel, no hi hauria una Amèrica” i que els Estats Units “devem la nostra existència a allò que va passar en aquesta terra”. Així és com l’èmfasi veterotestamentari del puritanisme triomfa sobre l’esperit revolucionari de la Constitució i serveix d’avís per als qui creuen que la religió és un afer estrictament espiritual a redós de la lluita per la possessió de la terra. Potser cal capgirar la paràbola evangèlica i preguntar no en quina terra cau la paraula de Déu sinó en quina classe de fe s’aferma una terra.
