El ministre de “justícia” espanyol, Alberto Ruíz Gallardón, declarà la setmana passada que el coneixement de la llengua catalana no hauria de ser un requisit per exercir com a jutge a Catalunya. L’antic batlle madrileny reblà el seu posicionament polític amb una frase críptica: “la cooficialitat no s’ha d’entendre com l’existència de dos unilingüismes”.
Ruíz Gallardon és un sofista maldestre; si el català fos una llengua veritablement “cooficial”, tots els funcionaris públics –incloent els qui exerceixen funcions jurisdiccionals– serien, com a mínim, bilingües. Novament, ha quedat patent la farisaica defensa del “bilingüisme” feta per un polític del Partido Popular.
El Partido Popular ha atacat el sistema d’immersió lingüística, precisament, pel seu èxit en garantir el bilingüisme en acabar l’ensenyament obligatori. Si el Partido Popular cregués en el bilingüisme, Ruíz Gallardon exigiria la modificació de la Llei Orgànica del Poder Judicial amb l’objectiu de garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants. Si el Partido Popular cregués en el bilingüisme, José Ramón Bauzá, President del govern autonòmic balear, no pretendria suprimir l’obligatorietat d’acreditar el coneixement de la llengua catalana als funcionaris autonòmics balears.
En absència d’una exigència de coneixement del català, el sistema de mèrits lingüístics –vigent pels funcionaris jurisdiccionals a Catalunya– ha demostrat ser un fracàs absolut –inapel•lable si em permeten el joc de paraules. Segons les darreres dades publicades el novembre de 2011, el 85,5% de les sentències redactades a Catalunya l’any 2010 foren en castellà. De fet, l’ús del català ha retrocedit als jutjats del 20 al 14.5% en els darrers cinc anys.
La situació de la llengua catalana en l’àmbit judicial és tan patètica que, fins i tot el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, Miguel Ángel Gimeno, demanà la setmana passada un “esforç especial” als 44 nous jutges destinats a Catalunya per emprar la llengua pròpia de Catalunya. Malauradament, Miguel Ángel Gimeno deu ser un home aparentment incoherent –o bé poc inclinat a l’esforç personal– ja que hauria de recordar que el 98,5% de les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya són redactades en castellà.
Els ciutadans catalans haurien de tenir el dret de parlar en català i ser entesos sense intermediaris pels jutges que exerceixen a Catalunya, és a dir, sense l’assistència d’un intèrpret. La justícia espanyola –valgui l’oxímoron– actua segons el xip colonial, imposant l’obligatorietat del castellà i l’opcionalitat del català.
Certament, encara que Carlos Dívar –president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial– encengués crítiques ardents amb les seves analogies, avui dia, la llengua catalana pot ser tan estrangera com el mandinga en un tribunal del Principat.
