Llegesc amb una sensació de déjà vu l’article “Esperant el PP”, que publicava ahir Àstrid Bierge en aquest mateix diari, i els comentaris que va suscitar. Només voldria dir-hi que una majoria absoluta del PP només serveix perquè el PP governi amb majoria absoluta, amb totes les conseqüències que això comporta. Res més. És fins a un cert punt comprensible, en vista de la forma en què han fet figa tots els catalanismes gradualistes davant d’un Zapatero meliflu i un PSOE corrosiu, imaginar que davant de la mala llet sense fissures d’un PP desbocat sorgiria una resposta catalana a tot o res, a caixa o faixa, que dugués a una fractura amb Espanya ja del tot irreparable i sense camí de tornada.
Però no serà així, i preguem perquè santa Llúcia ens conservi la vista per veure-ho. Sento fer-los partícips que, pel que fa a la seva relació amb l’espanyolisme sense contemplacions que representa el PP, Catalunya s’assembla a les Balears o al País Valencià molt més del que alguns dels nostres caps pensants volen sospitar. El provincianisme existeix, i tant, però no és un mal privatiu de regions determinades, sinó que es troba escampat pertot arreu, més o menys encobert amb aquell patriotisme en què el doctor Johnson va detectar el darrer refugi dels canalles. Pel que fa al PP, més enllà de la fortuna que li pugui esperar a les properes eleccions espanyoles, no sé si els nostres aguts estrategues han reparat que ja s’ha convertit en la tercera força a Catalunya, tant al Parlament com a la política municipal. Al PP no cal esperar-lo amb impaciència; com tots els mals la vida, arriba per si sol i sempre en el moment més inoportú. Per altra banda, si algú té curiositat per calcular quina serà la posició del govern de Mas davant d’un més que possible mandat absolut de don Mariano i la seva colla, en té prou de contemplar quina és l’actitud que manté aquest mateix govern davant la puixança del PP a Catalunya. Alguns ho titllaran de conciliàbul de la dreta salvatge, d’altres parlaran de realpolitik, però això és el que hi ha. Extrapolar-ho a les previsibles relacions entre Catalunya i Espanya durant els propers quatre anys no és tan difícil, sobretot si es té en compte l’excel·lent excusa que proporciona la crisi a l’hora d’eludir la confrontació nacional.
En fi, amb PP o sense, un servidor mirarà de passar l’estiu tan bé com li sigui possible. Desitjo fervorosament que vostès facin el mateix, i, per ajudar-los a aconseguir-ho, em permeto de recomanar-los la lectura de qualsevol novel·lot de Thomas Mann, que són perfectes per empènyer les tardes de canícula cap a un capvespre més feliç: Els Buddenbrook, Doctor Faustus, La muntanya màgica… La que els vingui més de gust. No n’hi ha cap que parli de Catalunya ni d’Espanya, però precisament això les fa encara més agradables.
