El tercer partit de Catalunya pot ser considerat un partit extraterrestre a casa nostra? Des del punt de vista democràtic, dels vots, de la representativitat, tenen més autoritat moral partits com Iniciativa (quart partit al Parlament i cinquè a les municipals) o Esquerra (cinquè partit al Parlament i quart a les municipals) que el Partit Popular (tercer partit al Parlament i a les municipals)? No estic parlant de qui ens cau més o menys simpàtic. Estic parlant d’allò que els ciutadans amb els seus vots han decidit. I ens agradi més o ens agradi menys, els catalans que viuen aquí, treballen –o no—aquí, eduquen els seus fills aquí, utilitzen la sanitat, els transports públics, van al cinema… han consolidat a les eleccions locals el PPr com el tercer partit polític del país. I aquesta és una realitat que no es pot ignorar.
Això hauria de servir perquè el discurs d’alguns partits polítics que semblen levitar un pam i que es creuen investits d’una autoritat que els atorga el dret de jutjar els altres catalans o de dir amb qui es pot pactar i amb qui no, revisin el seu posicionament, obrin el ventall del seu anàlisi i no s’enceguin amb prejudicis. Els catalans volen que el PP sigui el tercer partit de casa nostre. Perquè, diguem-ho clar: hi ha molts catalans que no són independentistes, ni tant sols nacionalistes; o no saben si ho son; o no li donen importància a aquest fet. I no tots voten PP. O és que tots els votants del PSC se senten independentistes o nacionalistes catalans? Podem dir –sense errar—que la majoria dels seus votants no són independentistes, ni tant sols nacionalistes catalans? Sembla evident que sí. Però, en canvi, sobre els socialistes apliquem una càrrega positiva d’eterna esperança: esperem que influeixin sobre els seus socis del PSOE perquè ens entenguin, ens ajudin, contribueixin a construir el nostre país, siguin justos etc. En canvi, sobre el PP projectem tots els fantasmes: no ens entenen ni ens volen entendre, no faran mai res per nosaltres, són espanyolistes…
No ens serveixen ni les dades més objectivables (les dades sempre ho són d’objectives, les interpretacions no) que indiquen que des del punt de vista econòmic i nacional a Catalunya li ha anat una mica millor amb els governs populars que amb els socialistes sempre que no han tingut majoria absoluta: inversions, eliminació dels governadors civils, transferències dels ports a les autonomies, utilització de l’article 150.2 de la Constitució per transferir competències exclusives de l’Estat, per exemple el trànsit a la Generalitat… No oblido que un PP a l’oposició va instar un recurs al Constitucional contra l’Estatut que Zapatero havia promès tirar endavant, i que després tots dos, ZP i Rajoy, agafats de la maneta van donar instruccions als seus magistrats del TC perquè el laminessin (ZP) o el laminessin molt (Rajoy).
Està clar que quan els conservadors manen sense majoria són més permeables que quan estan a l’oposició. I també està clar que quan els socialistes manen ho son molt menys que quan estan a l’oposició.
El PP ja forma part del paisatge polític català. I això es veurà el pròxim cap de setmana quan, per exemple, Xavier Garcia Albiol, aconsegueixi ser investit alcalde de Badalona amb els únics vots del seu partit. La normalitat dels vots també és això. Ens pot no agradar prou, però els vots manen.
Un tema ben diferent és analitzar quin espai electoral no estan cobrint els partits catalans d’obediència no espanyola que permet als populars consolidar-s’hi; o quin espai electoral no són capaços de cobrir les formacions dites d’esquerres i d’obediència estrictament catalana que els projecta cap a la perifèria política . És per pensar-hi una mica.
