El 7 de juny de 2005, un grup soi-disant d’intel·lectuals presentava al Taxidermista de la plaça Reial de Barcelona un manifest reclamant la constitució d’un nou partit polític a Catalunya que se situés en l’eix nacional amb una funció rotundament espanyolista. Es presentaven com a gent decebuda pel PSC i Pasqual Maragall a causa, fonamentalment, d’una suposada continuïtat de les polítiques lingüístiques i identitàries heretades dels anys del pujolisme. Els signants, majoritàriament noms vinculats a mitjans i institucions culturals de Madrid, reclamaven al nou Govern una acció de desmuntatge de Catalunya com a projecte nacional i, conseqüentment, el reconeixement de si mateixos com a elits provincials hegemòniques i significades.
Curiosament, afirmaven estar marginats i silenciats a Catalunya, amb una inquina especial cap al sistema de mitjans de comunicació d’aquest país i una obsessió molt concreta contra TV3. I dic curiosament perquè TV3 -ja en aquell punt inicial- va cobrir la roda de premsa i va emetre aquella informació als titulars del TN Migdia. Ho sé perquè vaig ser jo el periodista que va signar aquell vídeo. En aquell moment, el manifest em va semblar rellevant periodísticament perquè era una revolta d’una part significativa de l’entorn intel·lectual del socialisme barceloní, tot i que, òbviament, no podia imaginar-me la transcendència posterior d’aquell pronunciamiento. Lliçó apresa: Ara, el PSC de Salvador Illa ha esmenat la política simbòlica del maragallisme repartint creus de Sant Jordi i premis nacionals a qualsevol català que tingui mentalitat madrilenya.
El fet és que es compleixen vint anys de la creació de Ciudadanos, un partit històricament fugaç que va ser consentit i malacostumat mentre feia una funció contra el catalanisme. I que, per contra, va ser liquidat sense compassió per aquelles mateixes elits madrilenyes quan van pretendre alterar els equilibris de poder a l’Espanya espanyola. I així va acabar un grupet que no sabia que els catalans poden ser útils, però mai imprescindibles.
