De Sant Pare, com de mare, només n’hi ha un. Per això i perquè la santedat passa molt poques vegades per davant de casa, la visita d’un Papa sempre fa sensació. Poques celebritats poden competir-hi en popularitat. Sols alguns televangelistes, un Billy Graham o un Pat Robertson treballant per a la competència han pogut emular-ne la capacitat de convocatòria, però amb un carisma menys venerable, mediàticament més construït. Entre els líders polítics actuals, sols Donald Trump és capaç de mobilitzar afluències d’alguna envergadura. Però fins i tot Trump fa curt en la comparança. La institució que representa sols té dos-cents cinquanta anys d’història, no res davant els dos mil·lennis que Lleó XIV té a l’esquena. Com tampoc és commensurable la mida dels imperis respectius, molt més extens el del papat malgrat el raquitisme geogràfic del Vaticà.
Per transparència, declaro que no soc catòlic, tot i haver estat batejat, combregat i confirmat abans de tenir ús de raó. Vaig deixar de ser-ne el dia que el rector de la parròquia, en la solemnitat de la confessió, m’assegurà que aniria a l’infern i ho reblà citant l’autoritat del Sant Pare. El pecat mortal era haver deixat d’assistir a catequesi. Amb el destí escatològic segellat, sols tenia dos camins: agenollar-me per sempre més o fer ús de la raó, poca o molta, què Déu m’ha concedit. Evidentment, aquesta no és la reflexió d’una criatura impressionable de vuit anys, però l’ideal de llibertat no té edat. Així que el projecte d’adult que jo era o el dimoni dintre meu, començà a destil·lar l’àcid de l’escepticisme. Diuen que quan s’ha estat catòlic, s’és catòlic per sempre. Potser és així, però una mica de familiaritat amb la història de la religió dona perspectiva, no sobre el nucli transcendent de la fe, que no és ni serà mai objecte de coneixement, sinó sobre la seva objectivació en estructures de dominació. En el cas de l’Església catòlica, la llibertat radical i la igualtat que proclama l’Evangeli precipità en una estructura autoritària, jeràrquica, profundament desigual i, com sap tothom que vol saber-ho, corrupta des que pactà amb el cèsar el privilegi de lligar les coses de la terra amb la garantia que queden lligades al cel.
Amb el privilegi de convertir en transcendent l’acció immanent, a l’Església ja no li calien miracles, car ella mateixa és el miracle per excel·lència en la seva capacitat de superar la història segle rere segle adaptant-se a tots els poders i principalitats. Com se sol dir: l’èxit crida l’èxit. I, avui, l’èxit global de la Sagrada Família, miracle d’enginy, persistència i fe d’un arquitecte creient en Déu i en Catalunya, esdevé una photo op per a l’inquilí del Vaticà. I un negoci per als promotors, des de la Conferència Episcopal, que aspira a apropiar-se la figura de Gaudí ad maiorem Hispaniae gloriam, fins a l’Ajuntament de Barcelona, que n’espera un rèdit promocional per a una ciutat amb sobrepès turístic.
No entraré en els detalls de la “inversió” a càrrec del contribuent, catòlic o no, ni tampoc paga la pena abundar en l’enuig que va provocar l’anunci que l’homilia a la catedral i la dedicació de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família es farien exclusivament en castellà. La voluntat de l’episcopat espanyol d’extingir la llengua catalana no és pas d’ara. N’hi ha prou de llegir el llibre de Carles Cardó, Les dues tradicions, en particular el capítol vuitè, per prendre consciència del fanatisme de l’Església espanyola contra tot el que fa olor de catalanisme. Aquesta passió s’expressa avui en la voluntat de descatalanitzar la Sagrada Família, sense reparar en el fet que, ultra l’ascetisme i la devoció de Gaudí, el seu catalanisme insubornable alçà la catedral dels temps moderns.
La polèmica s’ha enconat amb actituds tan poc cristianes i tan poc excepcionals com la del rector de la parròquia de Sant Agustí al Raval. Escudant el prejudici en la suposada dificultat que té per llegir en català qui ja parla altres llengües romàniques, aquest sacerdot no té escrúpols de contradir el mandat apostòlic de predicar en totes les llengües. I més enllà de l’encàrrec pentecostal del Paraclet oblida, potser per ignorància, que Jesús no parlava a la gent en la llengua sagrada, l’hebreu, ni en grec, la llengua del comerç i de l’administració (la llengua nacional, diria aquest mossèn), sinó en la llengua del poble, l’arameu. A banda de la conducta antievangèlica, les paraules d’aquest bon rector, instal·lat a Catalunya d’ençà de vuit anys, són una prova, arrogant i tot, del fracàs polític en la integració dels immigrants.
Al capdavall, el Papa ha llegit en català durant l’homilia. Però lluny d’una victòria, la polèmica ha estat ridícula pel que tenia de súplica idolàtrica. Com si Lleó XIV gaudís del poder taumatúrgic de revertir el declivi de la llengua deixant caure unes engrunes del banquet d’espanyolitat que ha estat la seva gira. Però ningú creu realment en miracles; per això ningú li ha demanat d’esmerçar el seu poder real a advertir la monarquia espanyola de la gravetat del pecat de genocidi cultural. O prevenint-lo en el seu àmbit de competència, per exemple disposant que a les diòcesis catalanes s’oficiï sempre en català o, cosa que hi ajudaria, substituint el titular de l’Arquebisbat de Barcelona per un de català. El futur de la llengua, dintre i fora de l’Església, no depèn de cap gesticulació simbòlica sinó de la condició de lingua franca en el seu territori. Perduda aquesta condició durant el darrer mig segle, cap concessió merament simbòlica no la podrà revertir. El tracte condescendent pot ser fins i tot lesiu, posant en evidència la fragilitat de la llengua. “Déu ajuda els qui s’ajuden” és una màxima útil i veraç. El determinisme acaba allà on comença l’esperit. No és pas el Papa qui ha de rescatar el català, sinó el català que pot rescatar (o enfonsar) el catolicisme a Catalunya buidant els temples on s’arracona la llengua.
Si a l’Evangeli de Mateu l’infant Jesús rep la visita de tres reis (o més exactament, tres astròlegs) en un racó de precarietat extrema, el Papa visita els amos d’aquest regne amb un desplegament grandiloqüent dels poders polític i eclesiàstic. I ho rebla acudint al Congrés dels Diputats en qualitat de cap d’estat. Si Jesús entrà a Jerusalem muntat en un burro (mascota de la catalanitat), el seu lloctinent es passeja per Barcelona en un dels cinc papamòbils traslladats per l’ocasió. El Papa és, entre tots els homes, l’únic autoritzat per judicar sense possibilitat d’error la condició de la humanitat transcendent; d’aquí ve el poder talismànic de la seva benedicció. Però sota la blancor transfiguradora de la túnica hi ha l’adhesió als poders immanents. Ho palesa l’anècdota futbolística de Lleó XIV responent a la pregunta capciosa d’un periodista que com a Papa és de tots els equips (i per tant de cap), però com a Prevost és del Reial Madrid, l’equip més corrupte i corruptor de la lliga espanyola.
L’anècdota no és trivial i en la dimensió teològica és impagable, perquè, d’una banda, pot interpretar-se com a mostra de la bonhomia del personatge. No hi fa res que Sant Agustí, de qui Lleó XIV es declara fill, condemnés els jocs públics pel que tenien de pagà. A les Confessions descriu com el seu amic Alipi s’apassionà per l’espectacle en un instant. El futbol no és comparable amb el combat de gladiadors en ferotgia, però ningú no pot negar que suscita passions i encoratja el fanatisme. D’una altra banda, l’anècdota també es pot interpretar com un moment de sinceritat en què el Papa alçà la túnica i deixà entreveure l’home apassionat per les glòries d’aquest món que hi duu a sota. Un home com qualsevol altre quan se’l despulla del guarniment institucional. I acabo amb una anècdota secular. El 1980, en la conferència que feu a la Universitat de Barcelona, Jorge Luis Borges respongué a l’ovació del públic que omplia la sala d’actes amb aquestes paraules: “Jo soc una metàfora de la generositat de tots vostès”. Robert Prevost, àlies Lleó XIV, podria ben dir: “Jo soc una metàfora de la por i l’esperança (i la credulitat) de tots els qui m’aclameu”.
