Fa quinze dies, durant el darrer Consell Nacional de CDC, Artur Mas va assegurar que és ben conscient dels riscos de repetir el mateix esquema de fa tres legislatures, amb un PP fort a Madrid i amb una CiU dependent dels populars a Catalunya. El president de la Generalitat va voler tranquil·litzar la seva parròquia i va dir que evitarà caure en el mateix error, que ja sabem el cost que va tenir. Però de la mateixa manera que crec que la seva intenció és sincera, també crec que no se’n sortirà. Els pactes amb el PP són com un pot de gelat de xocolata: pots menjar-ne un parell de cullerades pensant que no passa res, que no es nota. Però crea addicció i quan te n’has adonat ja t’has empassat mig litre de gelat. I llavors sí que es nota, i els altres ho noten encara més.
Primer va ser la investidura i ara són els pressupostos. El PP d’Alícia Sánchez Camacho ha après lliçons del passat i sabrà jugar bé les cartes: ara salvaran un conseller d’una reprovació, ara salvaran una votació important i, quan hi hagi núvols a l’horitzó, li clavaran algun punyalet al president. I si CiU se’n cansa i comença a negociar amb algun altre partit (s’entén el PSC o ERC) llavors li votaran tot a canvi de res, és a dir, a canvi de ser ells els socis preferents.
Precisament aquest és el verí: l’altre dia un periodista em comentava que CiU hauria d’entendre que no té majoria parlamentària. El nostre sistema polític obliga a tenir 68 diputats per governar sense ensurts ni patiments. De manera que la federació nacionalista haurà de decidir, abans o després, per quin dels dos camins opta: pel camí dels pactes puntuals o pel camí d’un pacte estable. La primera via li suposarà un calvari, perquè davant de cada llei o iniciativa començarà el ball mediàtic d’acusacions sobre els pactes amb el PP, i al final la votància convergent s’emprenyarà. La segona via té, precisament, l’avantatge que un cop triat el soci (o socis) ja no cal parlar-ne més. És com treure’s una tireta: el dolor és intens, però només dura un moment.
Catalunya té dret a explorar altres majories parlamentàries. Algun dia els catalans ens adonarem que hi ha altres aritmètiques parlamentàries i que no res no respon a un fat predeterminat des de la nit dels temps. Ni ERC ha de pactar necessàriament amb el PSC ni CiU ha de pactar necessàriament amb el PP. Al Parlament Europeu hi ha hagut una pila d’iniciatives impulsades conjuntament per Ramon Tremosa, Oriol Junqueras i Raül Romeva. És cert que a ICV li falta un bon tros de camí per entendre que hi ha, també, tripartits nacionals. ERC sembla que ja està fent els deures. Però també CiU ha d’entendre que hi ha pedres amb les quals no cal ensopegar dues vegades i que el PP és un aliat fàcil, però ja sabem que les coses fàcils no sempre són les millors.
