Hitchcock, que era un punyetero, es va inventar un bon truc per enganxar els espectadors de les seves pel·lícules. El McGuffin. Un element que fa de motor de la història, però que no per força és essencial. Per exemple: un collaret robat, en una peli de lladres, o uns documents secrets, en una d’espies.
Aquest és el cas de l’escola d’estiu organitzada per la Societat d’Estudis Militars (SEM): un McGuffin que ha arribat fins i tot al Parlament, via PSC. Uns exercicis pràctics i teòrics similars als que es poden fer a altres països, amb diverses motivacions, des del pur entreteniment fins al militarisme, però que en aquest cas semblen alarmants, per una raó elemental, des del punt de vista del poder espanyol: què fan els catalans jugant als soldadets, quan només haurien de jugar a les víctimes?
Un dia, fa uns quants anys, em vaig quedar de pasta de moniato a una llibreria. Tenia al meu davant el llom blanc d’un llibre amb un títol explosiu: «Història militar de Catalunya», de F. Xavier Hernández, publicat per Dalmau Editors. Exèrcit català? Una mena d’oxímoron, com «pau armada» o «rodona quadrada». Després de comprar el primer em va faltar temps per aconseguir els altres volums.
Era una nova manera de pensar i de fer història, disruptiva. Pensar en un exèrcit català, en una història militar de Catalunya, és sortir del marc mental espanyol. Només per això ja val la pena: surts de la gàbia i veus que a fora hi ha possibilitats interessants, de cara al futur, i una història que pot tenir un nou sentit.
Som un país sense exèrcit, que sempre ha vist l’exèrcit castellà com a estranger, aliè. I fins i tot, enemic. I a l’inrevés, també: som terra conquerida, no aliada, i no m’obligueu a explicar-vos històries de la puta mili…
Per això hi ha tan pocs militars catalans, el mateix que passa amb alts càrrecs estatals a tots els àmbits decisius: justícia, hisenda, exteriors, alta administració, església hispano-catòlica… L’Estat és seu, dels colonitzadors, no nostre, i normalment va en contra nostra. Els catalans som sempre sospitosos, fins i tot els socialistes, com ara mateix està passant amb els que ocupen llocs clau a empreses públiques o a ministeris. S’han de fer perdonar ser catalans, per inofensius que siguin.
I aquí ve el McGuffin. Podem pensar en un exèrcit català? Podem jugar a soldadets, encara que sigui sense uniformes? Podem imaginar avions o tancs amb les quatre barres? És sospitós o directament un delicte? O és una imatge d’un futur possible?
La història militar de Catalunya és una manera diferent de veure la nostra història, la passada i la futura. Permet imaginar coses aparentment inconcebibles, després de la castració física i química dels darrers segles. És una manera de créixer, de trencar barreres mentals. És tan revolucionari com imaginar un Tribunal Suprem català, una Hisenda, una ambaixada o un bisbe no sotmès a l’església hispana. Es comença així, imaginant, preguntant-nos: i què passaria si…? Diguem que és el pas següent a fer un referèndum adult, després de l’ingenu, frustrant i meravellós Primer d’Octubre…
Si els amos de l’Estat espanyol fossin prou intel·ligents, dirien: ens quedem defensa, exteriors i «lleis marc», i vosaltres us encarregueu federalment de la resta. Manarien igual i haurien muntat un parc temàtic per a hàmsters federals, tots ben entretinguts i contents, mentre els amos continuen manant en les coses clau. Però els falta intel·ligència política, són massa primaris. No afluixaran mai.
Per tant, en aquest país tan mancat de sentit d’Estat, cal imaginar-se coses inimaginables, com un exèrcit català o una autèntica policia catalana o una autèntica administració catalana. Coses que porten a imaginar un autèntic i complet Estat Català, perquè o el fas del tot o no seràs mai res. La Societat d’Estudis Militars no és una cosa de «frikis». És una eina molt interessant per pensar el futur i repensar el passat. Una preestructura d’Estat, vaja. Per això és sospitosa. Per catalana. I per disruptiva i alliberadora: ajuda a imaginar allò que el «deep state» voldria que fos impossible i impensable. Allò que en el fons els fa por. O pànic. Perquè saben que és perfectament viable.
