Hi havia un temps en què el 10 de Downing Street era sinònim de bona governança, símbol de la democràcia més vella i assenyada del món. Allà s’hi van allotjar líders tan sòlids i memorables com Churchill, Attlee, Wilson, Callaghan, Thatcher o Blair. Qualsevol país del món envejava aquell model de societat on la mesura i la moderació, la cèlebre flegma britànica, portava el timó d’una navegació ferma i tenaç enmig de qualsevol tempesta. Hi podia haver guerra, vaga general, crisi econòmica; els primers ministres de Sa Majestat eren figures que generaven confiança, plenes d’aplom i intel·ligència, cadascuna amb el seu estil particular, però transmissores de seguretat. Amb poques excepcions, com el dissortat Chamberlain que un bon dia va decidir encaixar la mà de Hitler, l’estil general era el d’encapçalar una política molt cívica i poc taquicàrdica, ja fos des de la dreta o des de l’esquerra.
Això ja fa temps que ha saltat pels aires: els darrers 10 anys de Downing Street han estat un festival de pirotècnia partidista, un sorollós laboratori d’experiments en lideratge que han anat fabricant personatges destacats i, alhora, destacadament superflus. Comptant des de David Cameron, que ho va deixar el 2016, set primers ministres hauran passat en total per aquella modesta caseta de Westminster, marcant un ritme de poc menys d’un any per prèmier. Alguns d’ells segur que ja ni ens sonaran; la prescindible Theresa May, l’excèntric Boris Johnson, la fugaç Liz Truss, el tibat Rishi Sunak, el robòtic Keir Starmer… i el seu substitut encara per nomenar. Què passa en aquell cau?
Vist des de fora, no només costa d’entendre què passa en aquell cau, sinó també, per extensió, al Regne Unit. El 10 de Downing, antigament una respectable torreta de govern, avui és una olla de grills en permanent ebullició. La velocitat a la qual la casa crema i devora els seus hostes és digna d’estudi, i no seria estrany comprovar algun dia que els vells esperits de l’època victoriana s’estan venjant dels seus successors, perseguint-los per les habitacions fins a fer-los fora. Com si els acusessin de falta de classe, o manca de grandesa imperial, o de rebregar la Union Jack amb piulades de mal gust i vulgaritat en les xarxes socials. Però vist que el socarrim no distingeix entre conservadors i laboristes, ni entre els d’una o altra contrada o origen, cal concloure que els que s’han grillat no són només els dirigents polítics, sinó el país sencer.
Certament, els britànics ja no són el que eren. El keep calm and carry on (manteniu la calma i aneu fent) de la Segona Guerra Mundial ja no serveix. La premsa groga és de les més excitables de la terra, les xarxes s’inflamen a cada segon per no res, els partits tradicionals ja només són una sigla més en un bosc d’opcions on tota opinió sembla legítima. No és que el 10 de Downing Street sigui una gresca; sovint sembla que tota la geografia britànica s’hagi habituat al festival ininterromput. El Brexit, per descomptat, va significar un trencament de traca i mocador; però al marge d’aquella decisió fogosa, també la societat ha canviat del tot amb la immigració, la multiculturalitat o l’emergència de les velles nacions com Escòcia, Gal·les i Irlanda del Nord. A sobre, s’ha imposat la bretxa tecnològica, la batalla entre wokes i populistes i, sense arribar als brots revolucionaris, la insatisfacció universal dels ciutadans.
Al darrere de tot plegat, les ruptures territorials són una clau de volta que explica moltes sacsejades. Més enllà d’Escòcia i Gal·les, que ara mateix l’únic que volen és fugir del desori, l’Anglaterra de sempre pateix divisions molt greus, en què es barregen la cultura, la classe social, el moment econòmic i la relació amb el món. I és l’Anglaterra profunda la que més gemega, perquè ha perdut la base industrial que l’havia fet productiva i no sap què ha de fer quan sigui gran. Des del Brexit fins als debats migratoris, és el nord anglès el que es manté en protesta constant, molt recelosa de Londres i el que anomenen el Londoncentrism. El quadre no està tan lluny del que veiem als Estats Units; com si en realitat es tractés de dos països enfrontats que conviuen, millor o pitjor, en un mateix estat i que pensen del tot diferent. Com si Londres i el sud cavalquessin sobre la modernitat i la globalització, i al nord tan sols les patissin.
Per aquesta fissura hi entra el més que probable substitut de Starmer, el també laborista Andy Burnham. Ha estat alcalde de Manchester prop d’una dècada, i és del mateix partit que el primer ministre sortint, però realment sembla d’un altre planeta. Orgullós de ser del nord, defensa el que ell anomena el Manchesterisme, que és una barreja de retòrica obrerista i socialista, d’entesa amb els grans financers, i un dinamisme que vol canviar-ho tot sense tocar gairebé res. L’home parla sense embuts del país menystingut, oblidat, desindustrialitzat, ple de pobres, i proposa un miracle semblant al que presumeix haver consumat a la seva ciutat. La veritat és que Manchester sembla haver viscut un prodigi en els darrers anys, amb un perfil dinàmic i modernitzador –encara que també cal admetre que ni la pobresa ni l’atur han millorat en excés.
Veurem si Burnham es confirma com a nou inquilí de Downing Street, i en tal supòsit veurem si és capaç de bastir, no ja un país de miracles, sinó simplement una societat confiada i optimista com la que els britànics ja han oblidat. De moment, ha aconseguit fer fora un inquilí que era del seu partit i que, més enllà de les implicacions passades d’algun alt càrrec en els escàndols d’Epstein, no ha estat culpable de cap relliscada descomunal. De fet, els indicadors econòmics i socials han progressat raonablement bé al llarg del seu mandat. De sobte, aterra un jove prometedor, tot traient alguns conillets al barret, i els anglesos compren un geni per conèixer abans que un home conegut, normalet i prudentot. La impressió és que han fet fora Starmer per avorrit. O sigui que la cosa promet. La gresca continua.
