Temps era temps quan ICV encreuava els dits perquè el PSC necessités un o dos regidors en un poble o ciutat, o uns pocs diputats al Parlament per governar. Temps era temps quan els càrrecs d’aquest partit vinculaven la seva supervivència orgànica i política a una aritmètica ajustadíssima que els convertís en necessaris per trencar el regnat de CiU a la Generalitat o a qualsevol municipi del país.
Fins que algú va creure que hi havia vida més enllà de ser la crossa dels socialistes. El miracle va passar a Barcelona l’any 2015, quan la candidatura de Barcelona en Comú, fonamentalment hereva d’ICV-EUiA, no només va fer el sorpasso al PSC enfonsant-lo a la cinquena posició sinó que va guanyar les eleccions. Els Comuns oferien una altra forma de fer política, denunciaven la ‘casta’ i prometien una reforma de dalt a baix de la política. Sí se puede, deien. I durant un temps, tant a Barcelona com a l’Estat el moviment lila es va viure efectivament com una revolució política, també per a l’independentisme, que veia com, per primera vegada, un partit defensava el dret a decidir.
Però quan el 2019 les coses van anar mal dades amb la victòria d’ERC, van recórrer a la dreta per salvar-se. Allà començava un lent retorn a la vella política per part dels qui havien promès una revolució. I fins avui, que Ada Colau ha oficialitzat el retorn definitiu dels Comuns a la política de sempre, a l’estratègia política de supervivència que practicava ICV. L’alcaldia triple és la prova més evident que conservar el poder està per davant de tot, encara que sigui tornant als orígens de crossa d’un partit més gran que no té intenció de canviar ni una coma del sistema.
Però el retorn a la vella política de Colau es pot produir justament perquè la resta de partits segueixen practicant-la. Al capdavall, aquell 15M, o l’1 d’octubre, no han canviat l’essència de la política que es fa tant a Catalunya com a Espanya. La supervivència orgànica i els egos sempre passen davant. Qui gosi canviar-ho, que faci el pas.
23
