Codi Penal, llei i diccionari

Dilluns passat vaig coincidir amb el catedràtic Joan Queralt al programa Més324, on vam tenir un debat sobre la reforma del delicte de sedició i els “conceptes jurídics indeterminats” que contenen diverses lleis. Ell defensa que “intimidació” i “amenaça” són sinònims en dret, jo en discrepo radicalment: no perquè no conegui la jurisprudència i les interpretacions judicials, que les conec, sinó perquè si acabem dient que intimidar i amenaçar són sinònims perquè així ho diu el Tribunal Suprem, haurem de concloure que seran antònims quan ho digui també el Tribunal Suprem. I no: hi ha una cosa que es diu Institut d’Estudis Catalans, o Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua, que, si bé no són infal·libles, poden ajudar molt a clarificar casos de conceptes indeterminats o fins i tot poden servir d’eina de mediació. O partim de la base que la terra és rodona i la lluna surt de nit, o no ens entendrem mai. I per mi el dret hauria de servir per entendre’s.

No: intimidar i amenaçar no volen dir el mateix perquè, si volguessin dir el mateix, es dirien exactament igual. Intimidar és “fer agafar por a algú”, i amenaçar és “donar a entendre a algú la intenció de fer-li mal”. I punt? Sí, i punt. Si no partim d’aquesta base, acabarem donant per bo que un semàfor verd vulgui dir aturar-se o que un delicte de sang ho sigui quan en lloc de sang hi hagi quètxup. Dit d’una altra manera, el dret ha de tenir els seus límits en el llenguatge si no volem que, per exemple, un dia algun tribunal (deixin-me posar imaginatiu) acabi considerant que violència és pujar a un cotxe patrulla o mirar malament un policia. En Queralt deia que és que ell no pot evitar que els jutges o els informes policials siguin imaginatius. Bé, doncs hi ha una manera d’evitar-ho: un legislador conscient de les paraules que escriu. La norma que fem servir per entendre’ns. La ciència. La comunicació humana. El diccionari.

En la seva llista d’exemples, l’amic Queralt enumerava conceptes com “menor”, “cosa”, “incapaç”, que no signifiquen el mateix en llenguatge comú que en termes civils o penals. Ho sé perfectament, però això no ho fa més just. Ni més proper a la veritat, que és el que busquem. M’hauria agradat tenir temps per dir-li que precisament la meva mare era una dona a qui vam anomenar tota la vida minusvàlida, o discapacitada, o amb disminució física, però que en un moment determinat vam haver d’anar a obtenir la seva declaració jurídica com a… “incapaç”. No hi ha res més fals, més injust, més barroer i més oposat a la veritat que dir que la meva mare era incapaç. I, així i tot, és l’única fórmula jurídica que (encara avui) es fa servir per aconseguir aquestes certificacions. Per tant, quan jo invoco el criteri del diccionari no és perquè ignori que la llei i els jutges van per altres camins: és, precisament, lamentant-ho. Ens hi va molt. Ens hi va que se’ns insulti legalment o no. Ens hi va entrar a la presó o no. Poca broma, amb la llengua.

Una de les proves més evidents del poder que té (i que encara hauria d’incrementar) el diccionari en les resolucions de conflictes legals són els conceptes politicojurídics. Vull pensar que l’eficientíssima taula de diàleg aviat abordarà el gran tema: què és una “nació”. A Catalunya ningú no té cap dubte que viu en una nació diferenciada i, malgrat tot, no hi ha cap norma jurídica (ni una, ni tan sols l’Estatut) que així ho disposi. Ho vivim com una evidència científica (que és el que és), però com que no se’ns reconeix jurídicament, resulta que hem d’entendre que no és veritat. I és justament al contrari. Aquí sí que jo admetria una possible llacuna en la meva tesi, que és quin diccionari agafem. Fem la prova: segons el Diccionari de l’IEC, una nació és una “comunitat de persones que participen d’un sentiment d’identitat col·lectiva singular, a partir d’una sèrie de característiques compartides en el camp cultural, jurídic, lingüístic o altre”; o bé, com a segona accepció, l'”organització política d’una comunitat amb identitat nacional”. I ara vejam què ens diu la Reial Acadèmia Espanyola: “conjunto de los habitantes de un país regido por el mismo Gobierno”; però, també, “conjunto de personas de un mismo origen y que generalmente hablan un mismo idioma y tienen una tradición común”.

No diuen exactament el mateix (una beu d’una tradició més governamental, l’altra més cultural) però crec que tenen prou semblances. Catalunya és una nació? Segons ambdós diccionaris pot ser-ho, segons el dret no. Evidentment, al cap del carrer aquestes coses depenen de si se’t reconeix o no (i sobretot de si te’n reconeixes o no), no ens mamem el dit. Però ara que són temps de suposada negociació d’un “conflicte” i d’arribar a “acords de claredat” (sic), ens pertoca veure si volem un dret ajustat a la veritat i a la justícia o bé ajustat al llenguatge dels juristes. Que, molt sovint, és un llenguatge per a totals incapaços.