L’auge del PP a les darreres eleccions municipals no respon a un augment de vots espectacular. No ha superat els resultats de les municipals de 1995. La seva irrupció en l’escenari polític és degut, bàsicament, a una considerable davallada del vot socialista que, en gran part i manera general ha optat per quedar-se a casa, però que en determinats municipis 8especialment ciutats grans) ha decidit canalitzar el seu enuig amb la crisi (i la gestió de J. L. Rodríguez Zapatero) votant el PP. D’aquesta manera, es produeixen augments de vots per al PP focalitzats com per exemple a Badalona, Castelldefels i Reus, on governaran, i Tarragona, on han estat a punt de fer-ho. I també es produeixen escenaris on aquest partit és determinant, com en els casos de l’Ajuntament de Barcelona i de la Diputació de Barcelona.
Fins ara, la presencia institucional del PP a Catalunya ha estat testimonial. El nostre país era un terreny vedat al Partit Popular, no només en eleccions municipals sinó també en les eleccions generals, on Girona ha estat gairebé sempre la única circumscripció de l’Estat on els populars no treien cap diputat a les Corts. Els populars han ocupat durant dècades un espai en el mapa electoral català molt a la dreta, lluny del vot més centrista i moderat que CiU i PSC s’han repartit en funció de les convocatòries electorals. Aquesta barrera no ha estat fruit només al fracàs dels diferents projectes del PP de Catalunya (Vidal-Quadras, Piqué, Cirera…), sinó a la important captació de vot conservador per part de CiU durant anys (especialment el més català o catalanista) i a la fidelitat del votant de centre més espanyol o espanyolista al PSC-PSOE. Avui, aquest estatus quo s’ha trencat. El dic s’ha esquerdat per dues raons bàsiques:el viratge sobiranista de CiU i el transvasament de vots cap al PSC. Aquest canvi, obre les portes a un augment del vot del PP a Catalunya, especialment gràcies a la major visibilitat que els donen les alcaldies assolides i els pactes amb CiU, tant a municipal com a nivell de Parlament de Catalunya. Però també, a una retirada als quarters d’hivern d’un PSC poc procliu a tancar pactes amb CiU, malgrat les nombroses oportunitats que han sorgit de les urnes del 22 de maig arreu del país i a la desaparició d’ERC com a possible soci de govern en molts ajuntaments…
Fins ara, el que més ha sobresortit del discurs del PP català són els temes relacionats amb la immigració i la seguretat. En la resta de temes, el PP ha fet servir la pell de corder, sense que hagi aparegut encara cap gest o intenció d’implementar el programa ocult del PP a nivell estatal. No obstant, resulta preocupant que el PP augmenti tan ràpidament el seu poder a Catalunya quan veiem com a Galícia, al País Valencià i a les Illes Balears, s’està reespanyolitzant l’educació i els serveis públics marginant descaradament les llengües pròpies d’aquest països, fent servir un discurs hipòcrita disfressat de bilingüisme i drets individuals. Aquestes comunitats autònomes estan servint de banc de proves del què el PP vol aplicar a Catalunya. El programa ocult del PP és establir un estat unilingüe i jacobí per la via de la reinterpretació de les lleis, de la imposició administrativa i de la persecució judicial, tot recobert d’un pretès constitucionalisme i d’un esbiaixat racionalisme administratiu. El tacticisme dels partits catalans està facilitant aquesta estratègia recentralitzadora i uniformadora successora i continuadora de les de Felip V, Primo de Rivera i Francisco Franco. Catalunya, la nació, l’avanç del català, la cohesió construcció social i la construcció nacional assolides fins avui, estan en perill si el PP segueix augmentant la seva presència al nostre país. No alimentem la bèstia, si us plau.
