Quan tindrem un estat independent en forma de República? Molt senzill: quan es donin les condicions adequades per instaurar-la i mantenir-la.
El tema és, doncs, saber quines són aquestes condicions i com i quan estarem en disposició d’instaurar la República de forma efectiva en territori propi i de mantenir-la al llarg del temps. En els articles anteriors hem tractat de la situació de partida, del com i de qui. Entrem, per tant, en les condicions necessàries i quan es poden donar.
Hi ha dues condicions bàsiques, generalitzables a totes les nacions que volen esdevenir independents de forma democràtica: que hi estigui d’acord la majoria de la ciutadania i ho expressi democràticament de forma inequívoca i que el nou estat sigui reconegut per la comunitat internacional. La millor forma seria per mitjà d’un referèndum acordat entre l’Estat matriu i els representants democràtics de la nació que vol separar-se’n i que aquest referèndum fos avalat i supervisat pels organismes internacionals on tots els estats estan representants. En el nostre cas, la Unió Europea o l’ONU podrien fer aquesta funció. Seria la via directa per complir les dues condicions alhora.
Però més de 300 anys després de la guerra que va annexionar-nos a Castella per la força de les armes i després del tracte rebut per l’Estat espanyol, hereu d’aquella Castella que va ampliar els seus dominis a sang i foc, és millor que ens plantegem altres vies alternatives i/o complementàries per disposar d’un estat propi. Amb els antecedents recents de l’1-O i el discurs del rei espanyol dos dies després, no només ens hem de plantejar altres opcions –unes eleccions plebiscitàries semblen l’alternativa millor–, sinó que ens hauríem de plantejar com defensem l’hipotètic triomf en un referèndum acordat o en unes eleccions plebiscitàries.
Anem desgranant els passos que cal fer per arribar a la independència. Ja sabem el final del camí, però com assegurar que la majoria dels votants catalans donaran suport a la instauració de la República catalana, per una via o una altra? En primer lloc, parlem del suport mínim que cal aconseguir. Cal una majoria absoluta, com en qualsevol decisió que es prengui democràticament. Atesa la importància de la decisió, difícilment reversible com ho demostra que cap país que ha aconseguit independitzar-se ha tornat a incorporar-se a la metròpoli -que jo sàpiga-, potser podríem agafar el cas de Montenegro com a exemple: allà es va exigir una participació que superés el 50% del cens i una majoria del 55% més un. Potser semblaria més raonable invertir els termes i parlar d’una participació superior al 55% i una majoria del 50% més un. No sembla que el nivell de participació sigui un gran escull a la Catalunya actual, ni per a un referèndum acordat ni per a l’escenari d’unes eleccions plebiscitàries.
Tot i que les enquestes serioses segueixen dient-nos que, en el cas d’un referèndum acordat, el ‘sí’ a la independència seria majoritari, ja sabem que aquest escenari és pràcticament impossible que es produeixi i, si algun dia l’Estat espanyol el contempla, serà perquè les seves enquestes els diguin que el ‘no’ guanyaria clarament. Contemplem, doncs, que hem de fer per convertir en plebiscitàries unes futures eleccions, preferentment catalanes, però sense descartar que puguin ser unes espanyoles o europees, perquè ningú ens assegura que, davant el risc, l’Estat espanyol no decideixi suspendre l’autonomia catalana abans de deixar que se celebrin unes eleccions que es puguin llegir en clau plebiscitària.
No ens enganyem més convencent-nos que, tal com estem i fins i tot tal com anàvem durant la primera etapa del Procés, podríem convertir unes eleccions en plebiscitàries i guanyar-les fàcilment. I no és només per la manca d’entesa entre els partits independentistes, sinó també perquè l’evolució del comportament electoral des del 2010 fins al 2017 ens demostra que, parlant de vots, la distància entre el bloc independentista i l’unionista s’ha anat reduint a mesura que augmenta la participació, fins al punt que el conglomerat ICV/Comuns/Podemos/Sumar es converteix en el petit pes que inclina la balança cap a un costat o l’altre.
La fotografia més vàlida la tenim del resultat de les eleccions del 21-D de 2017, amb una participació de poc més del 79% (només superada per un punt en les eleccions espanyoles de 1982). El bloc independentista va tenir 2,08 milions de vots, el bloc unionista 1,90 i els hereus d’ICV en van tenir 0,32 milions. Les eleccions posteriors ja no ofereixen dades fiables perquè la participació ha baixat més de 25 punts i afecta de forma desigual a ambdós blocs, especialment l’independentista. Si a això hi afegim que l’índex actual del cens electoral sobre el total de població (71,67%) és el més baix de tota la sèrie (1980-2024), quan la mitjana és del 75,96% i el més alt és del 86,11% (1995), podem preveure que la incorporació al cens pot aportar entre 0,35 i 1,2 milions de persones, la majoria provinents de les onades migratòries més recents.
En un panorama així, el primer i gran repte és construir una majoria social favorable a la independència. I això requereix un ‘com’ molt diferent del de la primera etapa (vegeu el segon article d’aquesta sèrie), però sense caure en l’error que això vulgui dir canviar-ho tot. Toca fer una intervenció quirúrgica que ajudi a extirpar els errors -alguns lideratges inclosos-, analitzar-ne les veritables causes i posar-hi els antídots adequats. Requereix un treball que no oblidi en cap moment dos objectius diferents, però totalment complementaris: demostrar a les persones que durant la primera etapa van fer el pas de votar opcions independentistes que l’objectiu no només és necessari sinó que és possible i demostrar als nous catalans que el pas de deixar la seva terra per buscar un futur millor només serà possible en un nou Estat.
La construcció de la majoria social favorable a la independència passa, inexorablement, per explicar sense embuts el país que tenim i per què estem com estem en tots els camps (habitatge, salut, ensenyament, serveis socials, Rodalies, sous, atur, precarietat laboral…), el país que necessitem (sector a sector) i com podem fer-lo possible (les raons polítiques i econòmiques són el desllorigador principal). Saber provocar la reacció lògica a aquestes informacions i saber-les canalitzar i convertir-les en mobilitzacions i en accions constructives serà la clau per construir aquesta majoria social, però planificar curosament la forma i el moment per convertir aquesta majoria social en majoria política serà la clau de volta de la segona etapa del procés d’independència.
És aquí quan entren en joc les eleccions en clau plebiscitària. Unes eleccions que es guanyaran si s’obre un procés participatiu per construir una candidatura d’unitat civil i política, de baix a dalt, que converteix aquesta majoria social en una majoria política que s’expressi a les urnes.
Com s’ha de construir aquesta candidatura fa necessari acabar la sèrie amb un cinquè article. Un cinquè article que apuntarà els principals elements que s’hauran de considerar en la fase del desenllaç, després d’instaurar la República catalana, en el procés constituent i, un cop aprovades les constitucions catalanes, el procés a seguir pel reconeixement internacional del nou Estat.
Com deia al començament, la independència arribarà quan haurem creat les condicions adequades per instaurar la República i mantenir-la. El moment no arribarà mai si no el provoquem i sabem com actuar, amb les mínimes improvisacions que calgui.
______________
Pere Pugès i Dorca és coimpulsor de la Conferència Nacional per l’Estat propi i cofundador de l’ANC
